Els macarrons de l’advocat Solé

La cara amable del PSU

S’acabava 1972 quan vaig veure Josep Solé Barberà per primer cop, en una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya, al seu despatx. Érem una quinzena de persones, però ara només en recordo Pep Jai, dels músics, és a dir, del Moviment Socialista de Catalunya.

El personatge em generava una barreja de respecte i admiració. Jo tenia 20 anys i anava d’uniforme: pèl llarg, barba serrada, una trenka blau marí, texans i un sarró penjant, en contrast amb un Solé ben vestit, americanat i encorbatat. Ell presidia la reunió i darrere seu, feia el mateix amb l’estança un mapa dels Països Catalans com el que jo tenia a casa.

Alt, elegant, ben plantat, un xic presumit i amb un sentit de l’humor extraordinari, una afabilitat enorme i una simpatia personal que captivava per damunt de les ideologies, era també un mestre de la ironia i titular d’un savoir faire considerable. Intel·ligent de mena, amb un to de veu convincent, un parlar asserenat i una fonètica esplèndida, així era Solé i Barberà, comunista i patriota català, indestriablement. Amania el discurs amb una barreja de mots cultes i també col·loquials.

Orador de paraula fàcil, viva i fluent, un dels millors de la Catalunya contemporània, no et cansaves de sentir-lo. Com les primeres fornades del PSUC, pronunciava les sigles lletra per lletra, Pe-Essa-U, sense la C, perquè el país ja hi era obvi.

El recordo somrient, seductor, traient-se l’estilogràfica de l’ànima de l’americana i amollant: «Vinga, digues que sí i ara mateix et signo l’entrada al PSU»! En acabar la guerra fou empresonat pels franquistes i condemnat a mort, tot i el testimoni favorable de dotze monges a qui havia salvat la vida poc abans. La pena li fou commutada per presó i desterrament.

La detenció dels 113

Van detenir-nos, als 113 membres de l’Assemblea, el 28 d’octubre del 1973, enguany ja en fa mig segle, el mateix dia que Cruyff s’estrenava a can Barça. Aquell diumenge, cap a quarts d’onze del matí, els responsables de seguretat (M .Sellarès i P. Portabella) van decidir suspendre la reunió en detectar tot de furgons policials prop del lloc on érem. Massa tard... Vam anar cap al terrat, però la policia ja en baixava i també hi pujava escales amunt.

En tornar a la sala, tot de papers omplien el terra, si bé els més comprometedors (noms, adreces, telèfons) vam menjar-nos-els, un cop estripats de l’agenda els fulls amb dades.

Les imatges de la bòfia entrant per la porta, ens recordaven, pels procediments i l’estil, el cop d’estat de Pinochet, a Xile, just un mes i mig abans. Feia només una setmana que s’havia mort Pau Casals, a l’exili, i el mateix havia passat amb Pablo Neruda, el dia de Santa Tecla, i semblava que tot el vent venia de cara.

En entrar els grisos a l’església de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, a Barcelona, a Solé Barberà van enxampar-lo a la sagristia, on s’havia refugiat, intentant escapolir-se de l’escomesa. Ens van emmanillar i posar junts en el mateix furgó, asseguts just davant per davant: «Cambrilenc, tu tranquil, que no passarà res. Recorda que no saps res i que no coneixes ningú. Digues allò de la Pacem in terris (la coartada prevista en cas de detenció) i res més,!», m’animà.

Enmig del neguit, ell donava seguretat i calma, sobretot als més joves com jo. Arribats a la prefectura de policia de Via Laietana, em comentà en veu baixa: «Jo hauria d’anar al lavabo». «I jo també», vaig respondre». Els grisos de torn s’hi van avenir, però no ens treien les manilles.

Llavors, amb posat seriós i veu d’autoritat, els amollà: «Mirin, o ens treuen les manilles o ens treuen una altra cosa, però així no podem anar al lavabo». I ens les van treure, les manilles. Era la primera victòria, la de la dignitat, guanyada amb ell, en un lloc insòlit i per una causa tan impensable. Ara potser pot costar d’entendre, però vam viure l’anada a la presó com una mena d’alliberament, lluny de les arbitrarietats, els mètodes i els abusos de la brigada político-social.

Cap a la presó Model

L’actitud tranquil·la i educada de Solé Barberà caminava sempre de bracet amb la fermesa de les seves conviccions. A la Model, compartíem cel·la –i vàter i xinxes i brutícia i confidències i somnis– Joan Subirats (de Bandera Roja, ara ministre d’Universitats), Marcel Cirera (PSU) i jo (PSAN).

Ell s’estava amb Jordi Carbonell a la mateixa cel·la. Quan ell parlava era escoltat amb respecte i encara que la majoria érem una colla de descreguts, les seves paraules sempre anaven a missa. Seduïa per les formes, amb elegància, ben lluny de les maneres més aviat intrigants i sectàries d’altres. A la presó, i a fora, s’esforçava per trobar els punts de coincidència, més que no pas els de discrepància, convençut com estava, honestament, de la necessitat de sumar i que tan sols des de la suma de complicitats podríem pensar en un futur diferent per al nostre país.

Una tarda d’aquelles en què el tedi penitenciari s’havia ensenyorit del lloc, em va dir, a la seva cel·la, on anava sovint de visita: «Els catalans som uns italians frustrats». La frase, pronunciada amb aire de senador romà, vaig desar-la al calaix de la memòria durant quatre dècades, fins que hi vaig fer arrencar el meu llibre La passió italiana.

A la presó vam organitzar-nos i fèiem classes i xerrades al pati, sobre temes tan diversos com la vida quotidiana a la URSS, els escacs o classes de llengua catalana, matèria en què jo vaig tenir-lo d’alumne, per dir-ho d’alguna manera, cosa que em provocava una certa incomoditat.

Vaig sortir de la presó el mateix dia que ell i el mateix moment. El veig somrient i tranquil, carregant a l’esquena un sac de dormir on havia encabit les pertinences, dient-me amable i protector: «Ei, cambrilenc, que t’espera algú? Si no, cap problema, vens amb mi cap a casa i tot arreglat».

Feliçment, tenia qui m’esperava. Si no, me n’hauria anat directe a casa seva. La presó va ser un aprenentatge de moltes coses sobre la condició humana, però en la meva memòria senyoregen més els bons records, potser per aquella capacitat que té el temps de pintar de bells colors moltes hores passades. De llavors ençà, sempre he sentit una connexió i una complicitat especials, per damunt de sigles i ideologies, pels companys d’aquella caiguda i pels lluitadors antifranquistes, en general.

A la Model i més endavant en altres escenaris, havíem parlat alguns cops, Solé Barberà i jo sols, i recordo que em deia, quan jo intentava, ingènuament, no sé si fer inútilment proselitisme o justificar en veu alta les meves idees polítiques: «El dia que els obrers vagin darrera la bandera independentista, jo estaré amb qui he estat sempre, amb els treballadors i amb el meu país».

Els anys immediatament posteriors a la caiguda dels 113, vam anar trobant-nos amb ell i la seva muller, Maria Fortuny, juntament amb J. Carbonell, J. Benet i A. de Semir, amb les parelles.

Amb la meva dona, Teresa Comas, també dels 113, érem els més petits de la colla i malgrat la diferència d’edat, estàvem molt contents cada cop que teníem l’oportunitat i el privilegi de compartir taula, temps i vivències amb tots ells. El recordo dinant a cals meus pares, a Cambrils, davant la mar, i a Dòrria, al Ripollès, a la casa que hi tenia Benet. Vam aprendre tantes coses... I també vam riure molt. Solé Barberà acostumava a ser el més divertit i actiu a la conversa.

Un senyor de la política

Portaveu del PSU i cara amable de les sigles a mitjans dels setantes, va ser un espectador privilegiat de la pèrdua d’hegemonia civil que, fins llavors, havia tingut el seu partit, s’anà allunyant dels llocs de decisió política i es refugià en el seu bufet.

Enmig de tanta mediocritat, va ser, en certa manera, una víctima de la transició. Hauria estat un magnífic president del Parlament o un gran conseller de Justícia o de Treball. D’aquells amics que forjà la detenció dels 113 va ser el primer d’anar-se’n per sempre, el 1988, i amb ell també algunes de les pàgines més apassionants de la resistència nacional i democràtica a la dictadura.

A la carta del restaurant Senyor Parellada, ja desaparegut, hi apareixien els macarrons de l’advocat Solé, antic jutge a Reus, d’on és fill adoptiu, diputat per Tarragona i un dels redactors de l’Estatut de Sau. A La Secuita, poble de la muller, que li atorgà la insígnia d’or i on és enterrat, un carrer duu el seu nom. En una placeta amb arbres on els nens imaginen i els vells recorden, hi ha una placa ja erosionada pel pas inevitable de les hores, on pot llegir-se que, a ell, li devem part del nostre futur.

El dia del seu aniversari, el 1977, hi hagué les primeres eleccions després del franquisme. I vam fer-li el regal del vot perquè ell bé s’ho valia. I el seu PSU ideal, nacional, amb vocació de majoria i fronteres molt àmplies, esperit constructiu i voluntat de govern, també.

Durant la llarga nit de pedra del franquisme, van ser unes sigles-paraigua, on va aixoplugar-se molta gent. Ara s’enyora un instrument així, amb la mateixa cultura. I, també, amb autèntics senyors de la política, com Josep Solé Barberà.