Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Ca la Perla, l’Hostal de la Malena i altres fondes

| Actualizado a 14 noviembre 2022 10:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Quan era jove l’hostaleria era diferent. La gent menjava en fondes o cases de menjars. Eren llocs austers, on hi menjaves bé, amb el plat ple. N’hi havia que et servien tres plats. Cuinaven majoritàriament senyores que s’havien après l’ofici de les seves àvies. Aquests menjars tenien l’aulor i sabor de llorer i d’herbes aromàtiques, com la farigola, el romer o algunes que quedaven en el secret de la cuinera. Aquells fricandós amb bolets, carn, fesols, carxofa i d’altres ingredients que els feien únics, amb màgia. Aquelles amanides amb tomaca, enciam, embotits, ou dur, sardines de llauna... i on alguns hi posaven ceba dolça, algun rave, i amanit amb vinagre del bo i oli d’oliva. D’olives no sempre n’hi posaven per evitar els pinyols, que feien mal efecte damunt de les estovalles. Per això hi posaven un platet a banda. Se servia carn i peix de diferent tipus i presentació. Les postres eren flam, crema o fruita. Menjaves bé a un preu més que raonable. Quins records! Quan menjar pollastre a l’ast era un luxe i es bevia xampany. El xampany més popular era el Delapierre, que va ser una segona marca de Codorniu. Avui no el veig ni als supermercats.

Recordo aquelles taules amb les estovalles blanques i els tovallons de roba, vinagre, oli, sal i un potet amb escuradents. Mentre t’esperaves et servien un petit aperitiu, et posaven abundant pa torrat amb unes tomaques i una mica de bon embotit de la casa. La carta era cantada i després es feia la sobretaula. Normalment els hòmens feien cafè, copa i un bon cigar o una Faria, i les dones un cafè, que com a obsequi molts cops dia una galeta. La paraula restaurant no s’utilitzava, només en alguns establiment d’alta volada. Alguns d’aquests locals han sobreviscut en el pas dels anys i segueixen en plena forma, la gran majoria han desaparegut, com està desapareixen l’abundància en el plat.

A Tarragona n’hi ha hagut moltes de fondes i cases de menjars. Jo recordo la Fonda Verdú i Casa Ambròs, a la plaça de la Font, on es menjava molt bé. Al Barri del Port recordo Casa Sentís, que estava davant d’on avui hi ha El Cortijo, un establiment que encara et transporta a lo d’abans, amb la simpatia dels amos.

A Riudoms recordo Ca la Perla, la fonda de Rosa Gispert. Era una persona amable i ens servia el primer plat al seu gust, normalment un entremès molt abundant, amb sardines de llauna o tonyina, ensaladilla i embotits bons. Quan t’hi posava anxoves deia que les feia ella. Ca la Perla era un d’aquells llocs on hi passaven els cotxes de línia i hi venien els bitllets. El meu sogre Jaume Aragonès Guasch, que havia fet el cotxe de línia de Mont-roig a Reus hi parava. Recordo que Ca la Perla era en un lloc proper on el carrer passava de ser ample a estret, i la gent els festius acostumava a aparcar el cotxe damunt de la vorera. Jo un dia hi vaig aparcar i un guàrdia municipal hi va posar una multa al parabrises. Ràpidament algú deuria avisar a la Rosa i com si fos ara la recordo plantada al mig del menjador dient: algú té un Simca 1200 vermell aparcat a la «sera»? Jo vaig respondre ràpid i ella es va arromangar el davantal i va sortir al carrer a buscar el guàrdia. Quan el va trobar li va dir que em tregues la multa, i el policia va dir que ja estava posada i que no la podia treure. La Rosa li va contestar dient, amb el seu caràcter: «Ja t’he dit que els qui estan aquí venen a dinar a casa i no fan cap nosa!» i li va començar a explicar que ella l’havia vist gairebé néixer, que el coneixia des de petit, i que ja sabia que a l’hora de dinar no havia d’anar a molestar els seus clients. Va acabar dient-li «no em facis anar a l’ajuntament». El guàrdia li va respondre dient: «Rosa, no et posis així. Era un cotxe que no coneixia». La Rosa li va contestar «Doncs ja saps lo que has de fer. Som del poble i amics». Seguidament el guàrdia va treure la llibreta i va estripar la multa i la Rosa li va dir «Jo se que ets bona persona i us estimo a tots». Geni i figura.

Recordo les taules amb estovalles blanques, tovallons de roba, vinagre, oli i sal

A Mont-roig hi va haver una fonda mítica, la Fonda Mont-rogenca de la Malena Guasch Borràs. Més coneguda com a l’Hostal de la Malena, estava situada on avui hi ha l’oficina de Correus. Va ser la fonda on es van quedar a dormir la família del senyor Miró quan abans de comprar el Mas van venir a Mont-roig, però sobretot era un dels centres neuràlgics del poble. A banda de fonda i habitacions, a ca la Malena del Cotxe tenien la concessió de la línia de passatgers entre Reus i Mont-roig i viceversa. Originàriament aquesta línia es cobria amb carruatges i també feien encàrrecs, aquests són els orígens de l’actual Transports Aragonès, que va posar en marxa un dels cinc fills de la Malena, l’Anton Aragonès Guasch, que es va casar a Alforja. Jo em vaig casar a Mont-roig amb la Conxita Aragonès Guinart, filla d’un altre fill de la Malena, el Jaume Aragonès Guasch, més conegut com a «Jaume recader». Els quatre fills de la família Aragonès es van dedicar d’una o altra manera al món del transport, menys la filla, la Maria Aragonès, que es va casar i se’n va anara a viure a Barcelona.

De Reus recordo molt bé Casa Simonet. Va ser un referent del que era una fonda, amb lloc per a les cavalleries i carros i el menjador a dalt. Va ser una llàstima que tanqués Casa Simonet, que va passar de fonda a hotel amb un bon restaurant. Avui el Simonet és també un dels grans aparcaments del centre de Reus. Mon sogre, que com he dit va ser transportista, ja hi anava a casa Simonet. I jo recordo que els cops que hi vaig anar mai vaig quedar indiferent.

Recordo un dia que amb una colla d’amics vam anar a Reus de visita turística, vam visitar el Teatre Fortuny per dins i per fora, amb un bon amic, el senyor Salvador Forès, que viu intensament el món de la cultura. Amb el senyor Forès hi tinc un amic en comú, el senyor Gerard-Felip Carné, també molt vinculat al món cultural i un apassionat de la gastronomia. El senyor Carné ha escrit un llibre dedicat a Casa Boada que encara no s’ha editat i que entre d’altres coses explica records de quan érem jóvens. A Reus si no anava al Simonet, anava al Florida. S’hi menjava molt bé i s’hi respirava art per tot arreu. Tot això ara ha canviat, com el món de les begudes, i és una llàstima que els jóvens no ho hagin pogut viure.

No puc anomenar totes les fondes, però tampoc em vull deixar la Venda del Pubill o el Racó de Cornudella, una fonda amb encant i la fonda Toldrà d’Ulldemolins, el lloc ideal per a menjar una bona truita amb suc i amb un esplèndid menjador amb vistes al camp. Recordo que quan és l’hora de pagar ho feia al menjador mateix de la família. El rector d’Ulldemolins és Mn. Joan Roig i Montserrat, quan tenia el bar obert recordo que algun cop havia guardat pots de vidre i els hi havia fet arribar mitjançant un client d’Ulldemolins perquè crec que hi guardava herbes del camp, avui hi guardem capses dels seus darrers llibres.

El panorama gastronòmic va canviar, amb la influència de la cuida francesa i del gran Ferran Adrià, però que crec que arribarà el dia en què desitjarem simplement menjar casolà, com un bon fricandó amb rovellons.

Comentarios
Multimedia Diari