Orinar al carrer

Quan llegeixo la premsa veig que encara existeixen guerres, persones que no tenen sostre, gent amb fam i una corrua de males notícies. Però de tant en tant llegeixo notícies boniques que fan el nostre dia a dia més amable. Vaig tenir una gran alegria al llegir que a Tarragona hi posarien lavabos públics, perquè sempre és una bona notícia veure com a nivell pràctic des de l’ajuntament se’n recorden dels ciutadans, i en especial de les persones de més edat. És trist que per a una necessitat tan bàsica normalment només tinguis l’opció d’anar a un bar. I molts bars posen un rètol on adverteixen que el lavabo només és per a clients, i de fet tenen part de raó. La gent gran no sempre disposa de molts recursos per anar a prendre alguna cosa, i penso que no som prou conscients que no som benvinguts en segons quins locals. Si estem pel carrer hauríem de poder anar a un lavabo públic, per això és d’agrair que a l’Ajuntament de Tarragona es posin d’acord tots els partits, en això hi haurien d’haver colors polítics.

Ja en l’època de l’alcalde Josep Maria Recasens va posar uns vàters per a que els gossos no s’orinessin a la via pública però no va tenir èxit i els baixos de moltes cases segueixen plens d’orina de gos. Aquests vàters de gossos consistien en una indicació en el paviment que senyalava cap al clavegueram. La idea era bona, però si els amos no els hi portaven de poc servia. També recordo una campanya que deia «El gos ben educat ho fa a l’excusat». Abans posàvem sofre als baixos de l’edifici, i els gossos no s’hi pixaven, però ara està prohibit. Era habitual veure moltes cantonades d’edificis amb el polsim groc del sofre.

Recordo que ja fa anys un guàrdia urbà va intentar posar una multa a un home que va orinar a la cantonada de l’hotel Europa, a la Rambla Nova. L’home li va dir a l’agent: «Miri, senyor, jo no tinc on anar, i si als gossos no els multen perquè a mi sí?». El guàrdia va insistir que què l’havia de multar ja que així ho deien les ordenances, i l’home li va respondre dient «Pot vostè multar-me, però jo tinc manera de pagar». El guàrdia finalment li va acabar perdonant la sanció. Ho recordo perquè m’ho va explicar el mateix guàrdia quan després va anar a esmorzar al bar. Es guàrdies urbans no ganyaven massa. Normalment venien els que dirigien el trànsit on ara hi ha la font del Centenari, deixaven al matí un entrepà que els hi guardàvem al bar, i després feien un cafè o alguna beguda sense alcohol. Abans de multes a Tarragona en posaven ben poques.

Abans a la Rambla Nova hi havien serveis públics, que en tenir un tram d’escales, no permetien que tothom hi pogués accedir. Semblaven l’entrada del metro, i de fet un any per Carnaval hi van posar un divertit cartell de «Metro a Bonavista», quan es va recuperar el Carnaval i tenia un fort component satíric, abans de l’arribada de les plomes i lluentons. La Rambla és també un gran casal, punt de trobada de jubilats, sota l’atenta mirada de l’avi Virgili assegut al seu banc. Ell va ser una persona que estimava molt Tarragona, i ara s’ha convertit en un símbol de la Rambla, sobretot pels més petits. Un dels canvis que veig més, és que ara són moltes més les cadires de rodes, abans se’n veien poques. És una de les zones del centre on és més fàcil circular-li. Poc s’hi pensa en les persones que tenen problemes de mobilitat, fins que et toca i llavors veus el món diferent.

Fa anys que els caps de setmana obria el bar a primera hora per fer els primers entrepans. A primera hora també hi venien els que anaven a jugar a futbol al camp de l’Hoquei, que compraven gasoses per anar a jugar i per refrescar-se. A l’estiu recordo que les movien i es tiraven l’escuma a la cara. Després de jugar venien a esmorzar. Però abans dels esportistes, passaven a esmorzar pel bar els jóvens que tornaven de marxa i es cruspien un entrepà al bar abans d’anar a dormir. Eren bona gent i no generaven conflicte, tot i que alguns eren una mica «gamberros», i m’explicaven el que feien. En recordo un que se sentia el rei del mambo quan explicava que s’havia orinat en un confessionari, ja que a la catedral no hi tenien vàters. Els seus amics encara riuen ara. Després vaig saber que el confessionari era el que tenia assignat mossèn Joan Aragonès Llebaria. Tots aquells jóvens avui tenen estudis i són persones molt maques, això deuria ser cap allà al 1963 o 64. Una altra trapelleria típica era anar a orinar al balcó del Mediterrani. Sortien de nit i bevien cubates i cervesa, per això quan passaven pel bar a esmorzar anaven alegres i explicaven tot això.

Els jóvens que sortien a la nit potser eren més moguts, ja que bevien més, però també hi havia molts jóvens que sortien a la tarda i anaven als balls que feien Bernardo Rios, Francisco Garrido o l’orquestra els Líders. Era una època en què normalment les noies anaven acompanyades al ball d’una carabinera, o sigui una tieta que controlava el tema. La joventut durant la setmana estava menys controlada, però el cap de setmana la vigilància per part de la família augmentava. Això va començar a anar canviant quan els jóvens van començar a tenir cotxes i motos, i podien anar a Salou o a Torredembarra a la discoteca. Recordo també que anàvem a fer el ressopó, que consistia en anar fer un petit refrigeri amb menjar després d’haver sopat. A Tarragona anàvem molt a fer el ressopó al bar Gol, al bar Baviera, bar la Rambla o les Parkinsònies. Un dels plats era el popurri, un plat combinat amb musclos, sèpia a la planxa, calamars a la romana i algun peixet, com sardines o seitó amb una mica de salsa de romesco. Això del popurri ho va inventar el bar Gol, del carrer Méndez Núñez.

Recordo que davant del Banc de Santander de la Rambla Nova hi havia una casa de banys, amb vàters, dutxes, banyeres... la gent de l’època no sempre tenia comoditats a casa. Hi havia cases que no tenien aigua i havien d’anar a la font a buscar-la, en especial a la Part Alta. Després es va posar aigua sense comptador, hi havia un sistema d’aforament pel que sempre pagaves el mateix, i segons el que pagaves tenies l’aigua per omplir el dipòsit. Després va arribar el comptador, que et permet no acabar mai amb l’aigua, ja que quan teníem el dipòsit buit calia esperar a omplir-lo. Avui, però em fa l’efecte que s’acaba utilitzant més aigua que abans.