Transistors i ràdios

Recordo que quan estava fent la mili va ser quan vaig veure el primer transistor. Era un aparell de ràdio de la mida d’un paquet de tabac. El duia el caporal Lleixà, que després va ser l’amo del concessionari de la Volvo a Tarragona. Quan ens va ensenyar el transistor vaig pensar que semblava mentida que un aparell tan petit fos una ràdio. Aviat la caserna es va veure inundada d’aquests aparells. Els soldats escoltaven el futbol, també a la nit les notícies i música. Dormien amb la ràdio. Recordo que les piles rodones omplien les papereres, ja que abans no es reciclava. L’ús de piles era molt baix ja que fins aquest moment pràcticament només les fèiem servir per a les llanternes.

El transistor va venir per a substituir les vàlvules, en especial aquelles enormes làmpades o vàlvules de les ràdios que es tenien al menjador de casa. Eren com una bombeta de la llum al buit, produïen calor i consumien força, ja que qualsevol aparell elèctric que s’escalfa consumeix més. També va ser un avenç el moment en què els cotxes van començar a portar ràdio, ja que els transistors eren diferents de les làmpades que es fonien amb la vibració del cotxe.

La revolució del transistor va ser ràpida. Aviat es van posar de moda els radiocassets portàtils, amb cassets que permetien poder escoltar música en qualsevol moment i lloc. Els televisors també van obrir-se camí i els menjadors van canviar les vàlvules pels transistors que permetien veure la TV. Els transistors pesaven poc i van suposar un pas endavant en el món de l’electrònica. A casa estem envoltats d’aparells que utilitzen transistors. Va ser curiós que aquest diminut element donés nom a aquestes ràdios. Va ser un canvi radical planetari.

Pel que fa a la ràdio, la primera que vam tenir a Casa Boada va ser una Atwater Kent, de fusta en forma de capella. La ràdio, la posàvem pel futbol, ja que la gent s’estimava més venir a parlar de futbol al bar que no a casa seva. Mentre seguien el partit per ràdio bevien cervesa i fumaven Farias. La teníem en una prestatgeria una mica més alta perquè se sentís al bar. Li vaig comprar a un tècnic de segona mà que me la va vendre reparada, la vam tenir fins que van començar a faltar recanvis i làmpades ja que la ràdio tenia els seus anys. Quan ja no vam trobar més làmpades amb facilitat, vam comprar una Philips de fusta quadrada, que va durar fins que vam posar transistors. Amb la modernització, els tècnics que arreglaven ràdios van anar desapareixent.

Al menjador de casa teníem una ràdio que vam comprar a Ràdio Güell. Era un aparell que feien ells. Per tant era una ràdio sense cap de les grans marques comercials. Era una ràdio força grossa, ja que hi havia la idea que com més gros era l’altaveu de la ràdio millor es podia escoltar. Aquest aparell el vam acabar canviant per una ràdio Telefunken de baquelita de color vermell, que no es va espatllar mai. Finalment el vam portar a la casa del carrer de Sant Isidre de Nulles i allí es va quedar. Ara al menjador tenim una RCA Victor Company Inc, una casa americana fundada el 1901. Aquesta ràdio procedeix de Mont-roig i té dues portetes laterals que permeten tancar-la. La va comprar mon sogre, Jaume Aragonès Guasch (1901-1977). Suposo que la devia comprar a Reus. La ràdio primer va estar a la casa de mons sogres, just davant de l’antic cinema Martí i la premsa d’oli de l’actual carrer Francesc Riba i Mestre i s’hi pot escoltar la banda AM.

El primer transistor que vaig tenir me’l va regalar el senyor Estrada, que tenia un restaurant a Amsterdam que es deia Tarragona, on cuinaven com aquí. Sempre que venia d’Holanda el senyor Estrada em portava un detall, i aquest transistor el vaig fer servir molt. El tenia darrere el taulell, ja que si tenies la ràdio endollada et feien pagar. En canvi, si tenies un aparell sense endollar, no calia pagar. Abans de muntar el restaurant a Holanda el senyor Estrada havia treballat de mariner, i amb el que va guanyar també va posar en funcionament com a mínim un restaurant a Tarragona, que tenia arrendat.

Recordo quan al camp del Gimnàstic de l’avinguda Catalunya molts espectadors amb els seus transistors anaven seguint les retransmissions dels grans equips. Un programa molt escoltat era Carrusel Deportivo. Alguns cops veies aficionats que cridaven en moments en què no passava res destacable al camp del Nàstic: celebraven que el Barça havia marcat un gol. Gràcies als auriculars el transistor, i per tant el futbol, s’escoltava en qualsevol lloc. Fins i tot al cinema o al teatre. Era una època en què a la ràdio escoltàvem l’Elena Francis, el rosari, ràdio teatre, les notícies de RNE al migdia i la nit, entre altres espais.

Recordo que al carrer Cronista Sessé hi havia un garatge de pupil·latge i el vigilant, que crec que es deia Escolà, volia posar altaveus per tot el garatge per poder escoltar la ràdio, ja que, si no, no podia escoltar-la. Abans d’anar a treballar venia al bar i em deia que li costava de passar el dia, i de tant en tant s’entretenia a netejar algun cotxe a canvi de propines. Un dia va venir al bar a fer un cafè i estava molt content, ja que dia un transistor a la butxaca. Es va estalviar de pagar la instal·lació dels altaveus per tot el garatge.

Al bar hi venia un senyor que es deia Santiago, que també era cantant i vivia a la Part Alta. Ell duia a la part interior de la seva americana diversos rellotges i algun transistor, anava pels bars i obria l’americana per vendre els rellotges i transistors. També duia un petit catàleg i si algú li comprava alguna cosa del catàleg, després la servia a casa dels clients. Tothom el coneixia. Recordo també que hi havia persones que aprofitaven per baixar rellotges i transistors d’Andorra i després els revenien.

Si us agrada tot aquest món de la ràdio, us recomano el Museu de Ràdio de Roda de Berà. Luis del Olmo el va fer possible. Jo el recordo com a un radiofonista que em feia viure la ràdio. Veient aquelles ràdios i com ha canviat tot, penso que qui hagués dit que sense rodet es podrien fer fotos... i mil coses més. Tantes que ni a Juli Verne li haguessin passat pel cap.