Els més veterans del Milà expliquen en una pel·lícula les seves vivències infantils

A tots els pobles es viu la infantesa, en passat i en present. Però a cada vila aquesta etapa de la vida és única i irrepetible, singularitat que ve donada pels trets identitaris de cada lloc i de quin escenari la va emmarcar.

Precisament perpetuar el record i vivències d’un període concret en la història recent al Milà és el que proposa l’Agrupació Cultural el Milà.

Està ultimant una pel·lícula documental produïda íntegrament per a aquesta entitat, recentment nascuda, «amb l’objectiu de ressaltar les vivències infantils d’una desena de veïns nascuts entre la dècada de 1930 i la de 1970 al Milà, o que hi ha passat una bona part de la seva infantesa», expliquen Xavier Pete i Anna Ferré, els directors del documental.

Durant 15 dies, els dos directors han elaborat les entrevistes amb els protagonistes, que han estat escollits per la seva arrelada vinculació amb el poble.

En l’últim mes s’ha executat el procés d’edició i muntatge del treball. Amb una durada de mitja hora, la producció recull els records d’infantesa d’homes i dones els quals, entre el goig i la melangia desgranen aquelles sensacions i experiències que, per intenses, mai cauen en l’oblit, però que d’alguna manera cal recollir i preservar.

Aquests testimonis contemplen per exemple, episodis compartits per la majoria a l’escola del municipi, ubicada al castell de la vila, en la postguerra, i després a l’Ajuntament; la jaculatòria Ave María puríssima... o cantar l’Himne d’Espanya amb la lletra de José María Pemán.

Alguns dels entrevistats explica com un grupet d’amics d’escolars arreplegava llenya pels voltants del poble per dipositar-la a la porta del col·legi i agafar-ne cada dia un grapat per a l’estufa que escalfava l’aula.

Aquells enyorats i participatius jocs de carrer amb colla, sense cap mena de perill per la inexistència de vehicles que hi transitessin, com a única diversió, les entremaliadures o els corrals de bestiar a les cases. Crida l’atenció el relat que conta com la mainada jugava amb les restes abandonades i apilades d’avions abatuts en la Guerra Civil.

La socialització tenia com a marc els pedrissos convertits en espais de debat i punt de trobada per fer-la petar, propi de la ruralia. En paraules dels directors del documental, «es tracta de testimoniar una època per boca de persones en edats compreses entre els 50 i 90 anys, amb la particular visió de cadascun però projectada no des de la perspectiva individual sinó guardant relació amb la comunitat».

Demà, l’estrena

Demà diumenge és l’esperada a posada en escena. La projecció comptarà amb un component artístic que els dos autors no volen desvelar. Avancen que aquest no tindrà res a veure amb les projeccions convencionals. Serà a la plaça de l’Església el punt on els infants de totes les generacions hi ha jugat.

Sembla ser que la porta centenària de fusta de roure del temple parroquial pot esdevenir el fil conductor que obrirà el pas a moltes sorpreses, mentre creix l’expectació del veïnat.