Ahir es complien 50 anys de la mort de Cèsar Martinell, l’arquitecte que va idear ‘les catedrals del vi’, els cellers cooperatius imponents que es troben repartits en nombroses poblacions d’arreu de Catalunya. Set dels prop de 40 cellers que va dissenyar ell van estar declarats com a béns culturals d'interès nacional en qualitat de monument històric. És el cas del de Nulles, Barberà de la Conca o Rocafort de Queralt.
Aquesta faceta és la més coneguda del vallenc i la que li va portar més fama arreu del territori, encara que també va destacar en altres àmbits com la història i la literatura. Pel que fa a l’arquitectura, Martinell va deixar empremta també als edificis urbans de la seva ciutat, i això és precisament el que l’Oficina de Turisme de Valls va voler reivindicar amb una ruta guiada.
Considerat com un dels últims deixebles d’Antoni Gaudí, l’arquitecte vallenc va navegar entre el moviment modernista i el noucentista, un fet que es veu clarament reflectit en moltes de les seves creacions. Tot i que la seva obra urbana no és tan coneguda com l’agrícola, Martinell va realitzar nombrosos projectes d’habitatges privats i edificis a la seva ciutat natal.
Un personatge polièdric
La principal característica que defineix l’arquitecte és que es va anar adaptant als temps i no es va focalitzar en un sol estil. A part de l'arquitectura, va ser una figura molt polièdrica i va escriure una trentena de llibres i més de 370 articles. Va ser un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Vallencs l’any 1960 i va treballar molt de temps com a restaurador, fent intervencions en elements religiosos de la capital de l’Alt Camp.
Després de la Guerra Civil, moltes esglésies van quedar malmeses, una d’elles va ser la de Sant Joan de Valls, de la qual va restaurar-ne el terra i el presbiteri, entre altres parts. A més, l’any 1940 va ser l’encarregat de construir la capella de la Immaculada amb decoracions modernistes.
Seguint el recorregut pel barri antic es troba la façana de Ca Francisco Gumà Solé, al carrer de Sant Oleguer, i la font adossada a l’església de Sant Antoni amb esgrafiats modernistes. Aquesta va ser una de les actuacions que va portar a terme mentre va treballar d'arquitecte municipal a Valls fins l'any 1919.
Sense anar gaire més lluny, es troba la capella del Roser. En aquest cas, Martinell no va influir en la seva construcció, però sí que va ser essencial per a poder preservar els plafons de rajola del segle XVII que hi ha al seu interior. Durant la guerra s’havien amagat per conservar-los, però després se’ls volien emportar cap a la ciutat de Barcelona. Aquí és quan l’arquitecte va aconseguir que les pintures a les rajoles vidriades es quedessin a Valls i, fins i tot, en va dur a terme un estudi. Aquesta és només una de les moltes anècdotes que demostren la seva tasca com a historiador i divulgador de patrimoni.
Edificis per tot el centre de Valls
I és ben bé cert que es pot trobar la petjada de Cèsar Martinell gairebé a cada cantonada del centre històric de Valls. N’és un bon exemple l’edifici de Ca Fàbregas o també conegut com a Ca Vives Pi, situat just a l’entrada del carrer de la Cort. Aquest immoble entre mitgeres, declarat com a bé cultural d'interès local, forma part del procés urbanístic a la plaça del Pati durant el segle XIX.
Martinell va ser l’encarregat de remodelar-lo i va plasmar en ell la seva doble faceta. D’una banda, els forjats dels balcons entesos dins del llenguatge modernista i, d’altra banda, els esgrafiats noucentistes de la façana.
Arribant a la plaça del Pati es troba l’edifici de l'antic cinema, un altre bé cultural d’interès local en el qual també va participar Martinell. La construcció noucentista entre mitgeres es pot detectar fàcilment gràcies a les dues pilastres de maó de la façana que culminen en un frontó de maó.
Però, sense dubte, l’habitatge que més desprèn l’essència de l’arquitecte vallenc és Ca Claravalls, un immoble inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que està situat al carrer Anselm Clavé. Aquesta casa de 1916 és la que recorda més l'arquitectura dels cellers, sobretot per l'ús de materials com la pedra i el maó.
Finalment, pujant pel passeig dels Caputxins s’arriba a l’església de la Mare de Déu del Lledó. L’any 1925 se li van encarregar les obres per intervenir en l’altar major. No va ser fins després de la guerra quan Martinell va poder reprendre els treballs, tot i que va haver de modificar el disseny inicial.
Així doncs, la figura de l’arquitecte vallenc va transcendir molt més enllà dels cellers cooperatius. Va aportar a la seva ciutat nombrosos edificis, que romandran en la història de l’arquitectura catalana per sempre.
