L es similituds coincidents d’alguns períodes històrics concrets, acabada la Primera Guerra Mundial, la crisi econòmica i política que es decantaria a la constitució d’un Estat liberal, portaria a Itàlia la implantació del règim feixista, mentre a Espanya s’instauraria la dictadura de Primo de Rivera. En el III Congrés de la Universitat Internacional de Catalunya, que s’ha realitzat a les Terres de l’Ebre, ha estat invitada la Dra. Patrizia de Salvo, catedràtica d’història de la universitat de Messina i especialista en el feixisme. A Gandesa va dirigir una brillant conferència, al Centre d’Estudis i Memorial de la Batalla de l’Ebre, on va explicar les analogies entre Mussolini i Primo de Rivera, i els lligams dictatorials entre els dos països que van portar a l’entrada de la Guerra Civil Espanyola a favor de Franco, amb un extraordinari desplegament militar.
Quan les extremes dretes avancen arreu del món, animades per personatges com el president Trump, reneixen les analogies que va viure Europa amb Hitler i Mussolini pels anys 30, secundades pel cop d’estat de Franco contra la República.
En principi el feixisme italià iniciat el 1919 va ser dèbil; pretenia representar la burgesia productiva, inquiets davant l’avenç del «bienni roig». Però va enfortir-se l’any 1922, quan Mussolini va formar govern d’un feixisme parlamentari i que el va transformar a totalitari caracteritzat per un nacionalisme radical, implementant el partit únic, la censura de premsa, els tribunals militars i els sindicats verticals. A Espanya l’any següent, arribà el cop d’estat de Primo de Rivera i el Corriere della Sera, obre l’edició, «Un pronunciament militar a Espanya; el general Primo de Rivera pren el poder». Ambdues corones, la borbònica d’Espanya i la Saboya d’Itàlia, mantenen la complicitat amb els nous règims autoritaris, enfortint també de les relacions amb la Santa Seu. Malgrat les analogies autoritàries dels dos règims, Primo de Rivera desitjava diferenciar-se de Mussolini, i a Espanya el 30 de gener del 1930 caigué la dictadura i s’instaurà la República, havent-se d’exiliar Alfons XIII.
Durant les dues dictadures, Primo de Rivera es va decantar per les obres públiques, mentre que Mussolini, àvid de poder i de personalismes, va decantar-se per la producció bèl·lica, les ambicions expansives a Etiòpia i l’enviament de suport a Franco amb el nazisme. A Londres es va constituir el Comitè de No-intervenció el juliol del 1936, a proposta del president de Franca, Leon Blum, amb la pressió britànica, i la complaença vaticana, per evitar la internacionalització de la Guerra Civil Espanyola, quan Hitler i Mussolini, paradoxalment, s’hi preparaven intensament.
Aquest acord va tenir un gran ressò entre els partits i els intel·lectuals des de França a Mèxic, la Unió Soviètica i als EUA, convertint-se en el xoc entre el conservadorisme i progrés social, quan el govern de la República espanyola representava un símbol de l’esperança contra el feixisme. A Itàlia el republicanisme espanyol reconfortava els demòcrates cansats dels abusos i la violència, i alguns obligats a abandonar el país, sobretot a França on se n’exiliaren 850.000, alguns dels quals s’agruparen com a voluntaris a les Brigades Internacionals en defensa de la República.
El règim feixista va servir-se de la ràdio com a instrument de control, mentre que els italians contraris a Mussolini se sentiren atrets i reconfortats podent escoltar les emissores espanyoles antifeixistes que es captaven en llengua italiana, com Radio Barcelona o Radio Valencia. La Guerra Civil Espanyola va tenir una gran rellevància en la història italiana del moment i quan Salamanca va caure en mans de Franco, on establí el seu govern, van crear un noticiari feixista de ràdio destinat principalment als legionaris del «Corpo di Troupe Volontaire» italians. Poc després de caure Madrid, Mussolini signava el pacte d’acer amb Hitler i després els italians entraven a la Segona Guerra Mundial.
Existiren, per tant, similituds entre els governs italià i espanyol, entre Hitler, Mussolini i Franco, els seus aliats i que li van proporcionar la victòria contra la democràcia i la República. Però acabada la guerra a Espanya, molts exponents d’esquerra italians van marcar la seva actitud entusiàstica de lluita antifeixista que es va fecundar amb més força amb la caiguda del feixisme i sobretot amb la participació de la guerra partisana, a favor de la democràcia.
Tot plegat demostra com el feixisme del passat i les extremes dretes actuals proliferen en un món desorientat on personatges com el president Trump i seguidors seus poden portar-nos a fets passats que s’han de recordar, però a ser possible mai no s’haurien de repetir. La Dra. De Salvo va manifestar el que va succeir els anys 30, quan democràticament van pujar al poder egòlatres convertits en dictadors, van destruir vides i recursos de milions de persones. En aquest moment vivim un període similar que hem de combatre per no caure en els mateixos errors i saber-ho contrarestar, per no arribar a la decadència viscuda durant la Segona Guerra Mundial i continuada a Espanya amb la dictadura d’en Franco.
