La Remei Duran és una dibuixant de prestigi. És també una feliç esposa d’un violinista deu anys més jove que ella i a més a més, és una mare tardana. Als cinquanta i tants, però, la Remei pren consciència que tot s’acaba. Pren consciència del final de l’amor matrimonial i anticipa aquest escenari, quan entra en joc una dona més jove. Aquesta és la història de Benvolguda, de l’Empar Moliner (Columna Edicions), últim Premi Ramon Llull. L’Empar va visitar aquesta setmana Tarragona per presentar la seva novel·la a la Llibreria La Capona i xerrar amb els seus lectors.
La Remei no se’n penedirà mai de la decisió que pren?
Totalment. Jo crec que sí. No podem parlar del final de la novel·la, però el que fa aquesta dona no és el que jo faria ni és el que jo recomano. És a dir, no vull fer un conte moral, vull que algú acompanyi aquesta dona en aquest camí, comprendre-la, sí; entendre-la, no.
D’entrada, planteja una relació que la societat penalitza. Que l’home sigui deu anys més jove que ella.
Tens raó. La meva relació és així, encara que també he tingut d’altres, a l’inrevés. Jo mai m’he fixat en edats ni res. Però volia centrar-me en ella, en els canvis d’ella, no en els d’una parella que junta va fent...
Planteja una vellesa molt dura, molt trista.
Ella per fora està guapa. Igual és un defecte meu, però a la cua de la tercera dosi de la vacuna, vaig veure tots els de cinquanta anys molt guapos. I a la segona part de la sèrie Sexe en Nova York sembla que l’edat de les protagonistes és tres anys diferent de la de Las chicas de oro. I estem parlant de ties diferents perquè ha canviat tot, ha canviat la nostra actitud, hem tingut els fills més tard...
Quant a la maternitat, la seva protagonista, molt preparada, té drogodependència dels fills. Fins i tot canvia el seu estil de dibuixar.
Jo mateixa he sigut aquesta mare i no ho voldria dir com una cosa negativa. Perquè caus del cavall. És a dir, tenir fills és l’hòstia.
La Remei és una mica vostè?
Bé. Una primera persona, la mateixa edat, el mateix gènere... és molt normal que tothom ho pensi. Però tot el que he escrit és basat en autobiogràfic i sempre escric ficció. Jo m’ho copio tot.
El sexe ho és tot en una relació?
Ho és bastant tot. Aquest desig, aquesta bogeria, aquesta necessitat bèstia d’absorció ho és tot.
A ella li fa mal...
És una de les conseqüències menopàusiques que tenen algunes dones.
«Sobre els intrusos de la literatura, per les seves obres els coneixereu. No hi ha pietat en el cas de la crítica. I ha de ser així»La menopausa és el punt d’inflexió?
Sí. La Remei ho veu tot calmadament, no té ni gelosia. És veritat que et vas fent gran i perds fúria. I no dic que això els passi només a les dones.
Veig que diu ‘El meu home’, tractament que ha generat per les xarxes un gran debat arran de la frase de Will Smith.
Trobo molt bonic dir ‘El meu home’. M’encanta. És tan maco... Imagina’t en una altra llengua, ‘My man’. S’han fet cançons d’això. I quant al Will Smith, l’entenc molt bé. Penso que l’alopècia en una tia és molt dura perquè no és l’habitual. No estem parlant de calvície masculina, que pot ser fins i tot meravellosa.
Atractiva?
I tant! Però estem parlant d’una afecció i ella haurà plorat molt a casa, n’estic segura. Llavors, és el Will Smith el que ha de recollir l’Oscar, però fa la broma de la dona d’ell i ja sé que també és actriu. Jo em poso al seu lloc, per exemple, i si algú hagués fet una broma del meu físic, m’ho hauria empassat. Però si n’haguessin fet una de lletja de la meva filla, del meu home o de la meva estimada sogra m’hauria venjat. T’has de ficar amb aquesta que l’acompanya i que no és la seva festa? No m’agrada que la gent plori, em sap molt de greu, no vull. I la gent que fa plorar els altres, no m’agrada. Em sembla el pitjor, amb el que costa viure. Per això entenc l’hostion.
Hi ha límits a l’humor?
No. Els límits són els que tu posis. I els que cadascú posi són els que fan gràcia.
Tornant a la Remei, té èxit amb un llibre de llistes, gens artístic...
Amb un llibre mediàtic. Això reflexiona sobre el fet artístic. És a dir, ella per la família, per amor, accepta tot de feines cutres, per tenir allò que explica la cançó de Radiohead, No surprises.
És el que fan moltes dones.
Exacte. Llavors, el fet de fer aquest llibre alimentari fa que als ulls d’ell deixi de ser artista i als ulls dels seus col·legues també. I a ella li sap greu que ningú se’n recordi dels seus altres llibres.
Parlant de llibres, com porta el premi?
Com és natural, després d’un premi així, tothom t’ha d’esperar per veure si te l’han regalat. I si és una merda, s’ha de dir. Però, de moment, amb les crítiques m’he sentit molt entesa, com llegien el personatge de la Remei. Tothom ha trobat rodó el final. És la prova màxima d’amor.
Vostè creu?
Sí, és un personatge que estima massa. Com estima tant el costumisme, fa coses no costumistes.
Ella trenca per a no trencar.
Aquesta és la qüestió. Pel que fa a l’intrusisme, el meu primer llibre va aparèixer el 99 i va ser a partir de llavors que els mitjans em van donar feina. En realitat, jo soc una intrusa als mitjans. Llavors, sobre els intrusos de la literatura, com sempre, per les seves obres els coneixereu. Agafa l’obra i digues si t’agrada o no. No hi ha pietat en el cas de la crítica. I ha de ser així.
