Els que desitgem per Catalunya uns camins diferents dels que hem hagut de viure durant els 300 anys darrers, hem patit, durant les darreres setmanes, moltes confusions i malentesos. La majoria dels catalans vam demanar a Espanya un referèndum per conèixer quina era l’opinió majoritària de la seva ciutadania respecte a emprendre un camí vers la independència o vers el manteniment de l’actual situació.
Des del govern sempre se’ns han negat qualssevol possibilitats de poder celebrar-lo. No és constitucional, adverteixen, i els tribunals així ho dictaminen. Fins i tot, allò que alguns van qualificar de «pantomimes» com la del 9-N, davant la gran mobilització que vam anar a votar, han inculpat el president, la vicepresidenta i una consellera d’haver anat contra la llei.
Catalunya i Espanya, som com una parella de difícil convivència. Els catalans desitjaríem coses que des d’Espanya no es comprenen. La nostra llengua és diferent, la nostra manera de ser marxa per sendes distintes, la nostra ciutadania sempre ha estat molt plural, des del moment de la formació com a poble independent de l’imperi carolingi, hem mirat més de cara a la Mediterrània i a Europa que de cara Espanya, i dins del nostre sí, es manifesta aquesta necessitat diferenciadora, malgrat la nostra solidaritat interna i externa expressada des de segles.
Amb la Constitució vam avançar molt. Sortíem d’una dictadura on tot estava interdit pels que pensaven diferent i se’ns van obrir les portes en el moment d’accedir a l’autonomia i poder fer servir lliurement la nostra llengua i objectius col·lectius com a poble. Vam avançar però sempre sense acabar d’entendre, des dels poders centrals, la nostra idiosincràsia. Les bases sobre les quals hom va assentar l’estat de les autonomies, va nàixer coixa, en el moment que Ceuta, Múrcia o Madrid, se li van atorgar el mateix tractament que a Galícia, Euskadi o Catalunya. Tots érem iguals i, si tots ho som, els tractaments han de ser iguals, ens digueren. I d’aquí va començar l’equivocació, «del café para todos», un greu error que havia de ressorgir algun dia o altre quan mai, ni en aquell moment i menys en l’actualitat, alguns han desitjat apreciar les diferències existents, entre els pobles d’Espanya.
Aquestes diferències han emergit quan des de Catalunya es desitjava un tracte millor i quan des de Madrid s’han anat reduint les competències i els diners per mantenir-les. Com a conseqüència de la greu crisi viscuda durant els darrers anys, els xocs entre uns i altres s’han evidenciat cada dia més. Fins a l’extrem que s’ha arribat a demanar un estat separat d’Espanya.
En negar el referèndum i usar les estructures d’estat en contra d’una possible independència, la confusió que s’ha produït entre els partits catalans ha estat grossa. La manca de finançament que han reduït les aportacions als sectors més necessitats per un costat, i l’independentisme per l’altre han provocat un greu desconcert. Els partits espanyols l’han alimentat, i el pluralisme i els personalismes dels catalans també. Tots hem anat a una. Uns cercant la desunió i la crítica fàcil, encara que certa, i els altres, els catalans partidaris, cadascú a la seva amb total desunió.
Amb la separació de CDC i UDC, es va començar a aclarir el panorama. Dins d’una mateixa estructura no podien continuar junts aquells que pensaven diferent en una base primordial. CDC anava per un camí i UDC aclara el seu projecte desitjant un nou tracte vers Catalunya però sense admetre el trencament sense diàleg. Molts catalans podran optar per votar UDC, els quals, com que no existia, s’havien de decantar pel PP, PSC o C’s. Per tant, la separació de la coalició afavoreix tant a uns com als altres. Duran no serà una crossa per CDC i, en canvi, té molta feina amb un ampli sector de catalans que necessitaven el partit que representa.
I per la part independentista la unió entre CDC, ERC, ANC, Òmnium, AMI, DC, i els escindits del PSC, per un costat, amb una llista única, i la CUP per un altre el panorama queda plenament aclarit. No sense dubtes, sobretot per l’endemà al 27-S, si les forces independentistes guanyen les eleccions. Des de Madrid mai acceptaran que siguin unes eleccions que puguin substituir el referèndum tan sol·licitat.
Els terrenys de la política catalana estan aclarits i s’obren nous horitzons. Haurem d’esperar el 28 S encara que pel camí de les setmanes que queden apareixeran moltes coses noves i tindrem temps per opinar.
