Dels sis membres que érem a casa meva de petit, tres ens dèiem Josep o Josepa. Dir-se Josep atorgava un rang de primogènit. Jo em dic Josep perquè vaig ser el primer net baró del meu padrí, Josep, i de la meva padrina, Josepa. Aquesta supremacia dels Joseps ha quedat encunyada a la dita «Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases». En alguns llocs hi afegeixen també els Peres. La celebració de Sant Josep no només venia per precepte religiós.
La diada de Sant Josep no té l’aire solemne d’abans i ha passat a ser rellevant per l’aprofitament comercial en forma del dia del pare
En el cas de Lleida, des del segle XVI, els paers de la ciutat (els regidors) es van comprometre per vot a celebrar solemnement cada any la festa de Sant Josep, segons recull Joan Bellmunt al seu Calendari tradicional. Tanmateix, el fet que sant Josep hagi perdut solemnitat no vol dir que hagi quedat en l’oblit. Estic tremolant de no poder contestar dignament totes les felicitacions que m’arribaran avui a través de les xarxes socials. Sobretot temo els grups de WhatsApp, un autèntic devessall de felicitacions que ens metralla cada dia. Des d’aquí, moltes gràcies a tothom i moltes felicitats als Joseps i les Josepes.
