Amb el pas del temps i la calma de l’ànima, arribes a la conclusió que la veritable pàtria són els amics i els records, per això malgrat altres deutes vitals, petits o grans, puc dir que la meva pàtria són els carrers de Reus, amb totes les aventures, discretes i sempre personals que hi he viscut i també el Carles Amill.
El Carles, per a tots aquells lectors que no ho sàpiguen o que no ho recordin, va ser l’artista més destacat, brillant i internacional d’aquella època gloriosa i em temo que irrepetible que es va viure a Reus durant els anys vuitanta al recer de l’Escola Taller d’Art, per cert molt a la vora de casa. (Recomano amb fervor una visita a www.artamill.com on, a més de les activitats de la galeria que dirigeix la seva dona, l’Elena Padrell, i les de l’Associació, veureu una magnífica i sempre impactant i engrescadora mostra de les obres del Carles).
A nivell personal, haig de dir que, tret de la seva mort, massa prematura, el seu record va sempre lligat a èxits i a fets joiosos, alegres i interessants.
En un altre àmbit del que en podríem dir, educació sentimental, gastronòmica i festiva, podria parlar del meu particular ‘triangle de les Bemudes del dolç’, La Vienesa del carrer Major, la Poy del Raval de Jesús i la Padreny del carrer de l’Hospital.
Per unes raons o altres i depenent dels dies, les ocupacions i les necessitats, els tres establiments em proveïen amb eficàcia i plaer de tortells, de menjablanc, de xuts, de croisants, de panets de Viena, i d’un llarg i saborós etc, que, sens dubte, també associo directament a la festa, al gaudi, a l’alegria i al plaer.
El record de Carles Amill va sempre lligat a èxits i a fets joiosos, alegres i interessants
Doncs bé, per aquelles conjuncions estranyes de la vida, dues de les meves pàtries estaran juntes durant un parell de mesos. La Confiteria Padreny, creada l’any 1815, té, des del 2019, un espai annex amb un cert aire art decó que contrasta amb la sobrietat de la botiga, que funciona com a cafeteria, que també acull exposicions d’art i que, a partir del dia 16 de febrer oferirà a clients i amics la mostra ‘Dulcia’ del Carles Amill, una fantàstica oportunitat de veure en directe obres del Carles en petit format.
Dulcia són quadres petits, delicades presències quasi monocolors que respiren brillantor i potència, que són retalls de geni i expressions genuïnes i pures d’aquella sinuosa creativitat que ens va captivar per sempre i que ara, 20 anys després de la seva mort, tenen la mateixa força i la mateixa capacitat de fascinació que aleshores, prova irrefutable de la seva genialitat artística.
Aquesta conjunció, com no podia ser d’altra manera, em porta records i recordar és sempre un exercici complex i carregat de perills, és bellugar-se sempre al tall d’un ganivet esmolat, sabent que a banda i banda sempre hi ha sensacions contradictòries i no sempre lligades directament a la felicitat.
D’una banda em fa feliç pensar que el seu record segueix viu i que les seves obres es poden exposar; de l’altra, m’entristeix pensar amb tot el que hauria pogut fer de seguir entre nosaltres.
Seria bonic repetir aquell ‘Pintallavis’ que ens va unir al paper i fer-ho amb una mirada local
Qui sap, potser aquell tiquet de 2,50 dòlars de l’avinguda de Broadway envoltat de vermell del nostre ‘Pintallavis’, ara podria ser un tiquet de la Confiteria Padreny que reflectís la compra d’un bon plat de menjablanc i que després podríem marxar carrer de l’Hospital avall comentant quatre coses, maquinant mil plans i rient de cent rucades improvisades.
Sí, ara que de tot ja fa, tirant curt, més de 30 anys i que ja comença a costar separar la veritat, la ficció i els somnis, ara que la realitat m’ha sortit al pas sense voler-ho, penso en tot allò que hauria pogut ser i que no va arribar a succeir mai. Penso que seria bonic, interessant i enriquidor repetir aquell ‘Pintallavis’ que ens va unir per sempre al paper i fer-ho amb una mirada molt més local, més sentimental, més pròpia, més dolça i enyoradissa. Qui sap, si ara el Carles Amill fos aquí, potser podria canviar aquelles muntanyes de pastilles de prozac que apareixien en els seus quadres per muntanyes de blaiets, de roses de Reus o, ves a saber, potser de menjablanc.
No ho sabrem mai, però imaginar, encara que acabi passant factura, és sempre de franc i tornar a veure els quadres del Carles és tenir la certesa que seguirà vivint mentre algú el recordi i, ja posats, pensar que si a algú li cau a les mans ‘Pintallavis’ d’aquí a cent anys i se’l mira amb afecte, ens haurà dedicat una espurna de temps que també ens farà reviure a tots dos durant uns instants.
