Un vell fantasma recorre Europa. I ja no és el del comunisme, com pregonaven Marx i Engels, tot i que continua venint de Rússia. És el fantasma de la guerra. «L’amenaça potser no és imminent, però no és impossible. I hem d’estar preparats», deia fa només uns dies la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen. «I tot això comença amb la urgent necessitat de reconstruir, renovar i modernitzar les forces armades dels estats membres de la Unió. És l’hora de fer una passa endavant», afegia. Era la presentació en societat del nou marc Europeu. L’escenari en el qual tot indica que ens mourem els propers anys i que certifica el punt final de l’ecosistema heretat de la Guerra Freda, el dels dos grans blocs compactes que batallaven units pel control mundial. Un encaix que encara ens serveix per explicar present –ho veiem a Ucraïna– però que cada vegada hi ha més dubtes que ens pugui servir per entendre el demà.
La tempesta perfecta
Pot arribar aquest 2024. Un any amb tres cites marcades ja en vermell que definiran com serà aquesta nova era mundial. Totes tres passen per una cita amb les urnes: a Rússia, al Parlament Europeu i a la Casa Blanca. La primera ja la tenim a tocar. En menys de 15 dies, les eleccions a Rússia donaran carta blanca a Putin fins al 2030. I davant d’això, costa fer alguna lectura que no convidi al pessimisme. La següent fase serà al juny, quan les eleccions europees poden deixar l’escenari –cada vegada més probable– de l’extrema dreta populista sent la segona força política del continent. I la tercera, al novembre, quan les presidencials nord-americanes poden tornar a deixar Donald Trump al capdavant dels Estats Units.
Un escenari imprevisible
Si això passa, s’obrirà un període incert amb moltes més preguntes que respostes: si Trump guanya al novembre, complirà l’amenaça de retirar el seu suport a Ucraïna? Pot continuar resistint l’exèrcit ucraïnès sense el suport econòmic i militar nord-americà? Si Putin se surt amb la seva a Ucraïna, s’aturarà aquí? O s’ampliaran les tensions i la desestabilització creixent a Europa, començant per Moldàvia –a través de la zona prorussa de Transnístria– i als països bàltics? Quin impacte pot tenir aquesta tensió i amenaça sobre una Unió Europea orientada cap a l’extrema dreta? I, finalment, la pregunta que ho engloba tot: davant aquest escenari, Europa ha de ser autònoma a nivell geoestratègic o ha de seguir encadenada a uns Estats Units que han deixat de ser un soci estable?
Si vis pacem, para bellum
Aquesta última qüestió potser és l’única que a hores d’ara té resposta. A Brussel·les semblen decidits a avançar per tenir més sobirania defensiva. Què és un eufemisme per no dir militar. Sota el bell paradigma romà que resa que si vols pau et preparis per a la guerra, Europa sembla decidida a fer el trànsit de ser una unió comercial, que si per alguna cosa havia nascut, era per guardar la pau al continent després del traumàtic segle XX, a fer evident que al món que ens ve no hi haurà força geopolítica sense capacitat d’intimidació militar. Fins ara, a Europa aquesta força l’ha posat l’OTAN. És a dir, els Estats Units. I a partir d’ara, què? Aquest és el debat incòmode que haurem de tenir els propers mesos.
