Passo la cullera pel cassó on s’ha cuit la xocolata desfeta amb què ha arrencat l’any. Un ritual més aquest, necessitats com estem de centres de gravetat per anar avançant. Aquest de passar la cullera pel cassó, quan la xocolata és un pèl freda i se suposa que ja no en volem més, i que aquell estri ja és a la pica de la cuina per ser rentat, em remet directament a la meva infantesa.
M’hi veig, com ara, resseguint els filets de xocolata una mica presa, que ha agafat consistència a la paret del cassó, i que com en la bona cuina de l’aprofitament s’aprofita fins al darrer gram. A les cases que van passar una guerra, i a la meva la memòria primera era de tres, això de no llençar res era una lliçó bàsica de subsistència. Ningú no s’aixecava de taula fins que no s’hagués acabat de menjar el darrer gra d’arròs o l’últim tros de pataca i bajoca: «que costen molt de dur a casa, i no estem per llençar res! Tothom tingués un plat a taula». Expressions que sonaven com un mantra que et recordava que no hi ha res que plogui del cel, que no hi ha res que et vingui donat, que tot costa de tenir.
I aquesta filosofia de vida aplicada a un cassó de xocolata quan tothom ja ha esmorzat, i més encara quan la nit abans ha sigut també una nit de rituals, de menjar raïm amb les dotze campanades, després d’un bon àpat entre amics, requereix d’un impuls arrelat, d’una tecla de nostàlgia que et faci agafar la cullera, i que el paladar connecti amb aquell mateix gust d’anys enrere, un fil màgic que et fa veure amb pantalons curts amb el mateix gest.
És un gest que també té un so especial, el de la cullera metàl·lica fregant la superficie del cassó. I que un cop has fet tot el tomb amb la cullera, a la velocitat d’un ciclista en una pista circular, i fa cap a la boca, ben farcida, i quan el tou de la xocolata toca les parets del paladar, aquell gust a una passa de la felicitat.
I sempre que ho faig, com vaig fer diumenge al matí per començar l’any, també em vé l’expressió francesa de «lécher la casserole du chocolat fondu». La imatge era en una lliçó de francès, que a banda de no malbaratar els aliments, fa que els llèpols del món estiguem units per una força que va més enllà de les guerres que s’hagin passat a casa.
La xocolata per arrencar l’any, la fem acompanyar d’uns xurros acabats de fer, i aquest primer dia del 2023, a diferència del que em vaig trobar davant dels Teruel a la plaça de la Llibertat de Reus, l’any passat, el degoteig de consumidors era constant, però no em va caler fer una cua d’espera monumental com al 2022, en què a la una de la matinada, ja vam haver de ser a casa per allò de les restriccions de la Covid.
Arrenca l’any, i amb l’estampa de l’eufòrica vallenca Mariona Escoda fent-nos el recompte de les dotze campanades, creuem els dits perquè la Xina no ens faci rebrotar una variant del virus que no tinguem dominat. Veig amb les primeres informacions que hi ha hagut una setantena de detinguts per una nit de festa, i cap mort. Pensem, en la vida, en qui ha estat el primer català de l’any, i quantes vegades se’ns cridarà a les urnes a banda de les municipals.
I mentre torno a veure gags de l’APM i del Polònia, a TV3, segueixo buscant els salts d’esquí, allà on sigui que no tinguin les temperatures nostres d’aquest any, que farien més assenyat canviar la xocolata per una orxata de xufa o d’avellana. I és que això dels rituals també arriba un dia que s’acaben canviant per molt que la nostàlgia i l’aprendre idiomes seguirà buscant aquest gest d’aprofitar fins el darrer tast de xocolata.
