Onofre de Dip ha reviscut aquest cap de setmana a Pratdip. La seva llegenda que dona cos a la iniciativa del Pratdip Llegendari fa que cada any, i ja en van vuit, la seva memòria convoqui milers de curiosos que passegen pels carrers d’aquest petit i preciós poble del Baix Camp empeltats pel misteri i la cita amb la mort i els cementiris que el nostre calendari situa en la festa de Tots Sants de demà.
Aquest any el programa que El foraster de TV3 va emetre dedicat a Pratdip fa quinze dies, i que es pot recuperar a la carta, ha sigut un bon reclam afegit perquè s’hi sumessin molta més gent que feien una llarga cua per passar pel carreró de la por, perquè veiessin la sessió de curtmetratges, de contacontes, o l’espectacle de Gisela de Foc i la cia. De Juan Desafinado a les escales del castell que s’inspiren en la llegenda, fixada especialment per Joan Perucho a Les històries naturals.
Aquesta divertida novel·la, traduïda a una desena d’idiomes, i que Harold Bloomm va incloure en el seu cànon occidental, i que troba equiparable a les obres d’Italo Calvino té a Pratdip, i en el personatge d’Onofre de Dip un antic cavaller de Jaume I convertit en vampir, un dels seus escenaris i motor de la novel·la. Barreja de novel·la fantàstica, històrica, d’aventures, Les històries naturals és peça cabdal de la literatura catalana. També Joan Fuster de qui celebrem cent anys del naixement, diu d’aquesta obra que Perucho ens dona a cada pàgina entre l’espant i l’humor «una temptativa de recobrar la faula a través de la intel·ligència».
La intenció de Perucho era fer paròdia dels clàssics del cinema de terror i el gènere fantàstic, i va acabar fent una reconstrucció del segle XIX protagonitzada per Antoni de Montpalau, un naturalista escèptic que inventa el remei contra el vampir de Pratdip, amb el rerefons de les guerres carlines.
En una entrada d’una casa de Pratdip es reproduïa el seu laboratori, i a través d’un seguit de grans cartells es fa la síntesi de la novel·la perquè qui no la conegui es faci amb les claus de la llegenda que explica que aquest cavaller Onofre de Dip, enviat per Jaume I als carpats, per preparar la seva boda amb Violant d’Hongria, acabés seduït per una lúbrica duquessa que amb la seva mossegada li va transferir el poder malèfic que va atemorir no només Pratdip.
El Dip agafava diferents natures: llop, gos, ratapinyada, escurçó, i qui sap quantes més, i l’únic remei per plantar-li cara era la verdolaga, fins que Antoni de Montpalau va afegir el seu bagatge i les seves rastelleres d’alls. La llegenda que s’ha anat preservant també anima un concurs literari sota el mateix paraigües del ‘Pratdip Llegendari’.
Com pot ser que un llibre faci por, o més por que una pel·lícula? Em preguntava, aquests dies, un dels meus fills. Només cal deixar-se embolcallar per qualsevol dels textos d’Allan Poe, Lovecraft o Bram Stoker, i el seu Dràcula (que ara Viena Edicions acaba de reeditar en traducció de Xavier Zambrano, dins la seva col·lecció Club Victòria), i veuràs com la imaginació fa la resta.
És clar que el cinema s’ha dedicat a suplir la nostra imaginació i ha construït aquest seguit de monstres, mòmies, zombis, i personatges ensangonats que han servit es disfressa a petits i grans que refan el calendari desbancant les castanyeres per l’ombra de Halloween.
Les carabasses que van travessar l’atlàntic, en el record als morts que ja fèiem abans, han fet camí de tornada amb tot aquest estol de personatges que afegeixen la por, i la seva adrenalina, al record dels difunts a base de panellets i mistela. I està bé que tinguem clars els referents propis de vampirisme com el d’Onofre de Dip.
Celebrem el record, aquesta vida plena d’absències, de pèrdues. Ara que el Ministeri de Cultura ha premiat l’assaig del filòsof Joan-Carles Mèlich pel llibre La fragilidad del mundo, ell que ens ha raonat sobre aquest món en què sempre trobem a faltar alguna cosa, i en què el fantàstic, l’imaginari ens permet jugar sobre com som.
