Joaquim Mallafrè, dedicació més enllà de diccionaris

Com un viatger ‘puntual’ entre cultures i altres països, el reusenc ha obert les portes de nombrosos clàssics de la literatura universal a la llengua catalana

14 agosto 2022 09:46 | Actualizado a 14 agosto 2022 09:49
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Traduir consisteix a expressar amb una llengua quelcom que ja s’havia dit o escrit amb una altra. I un dels traductors més reconeguts de la literatura catalana és el reusenc Joaquim Mallafrè, recentment distingit com a Fill Il·lustre. D’aquest guardó destaca «l’afecte de la gent de Reus, representat per l’Ajuntament», ja que té «una vinculació al territori de naixement, de fàbrica», com comenta.

La seva ciutat natal és el seu punt de base, encara que ha impartit classes i recorregut nombrosos llocs donant conferències i cursos de traducció. Des dels països catalans a Sevilla o Madrid, passant per estades puntuals al món anglosaxó, la República Txeca, Polònia i fins a Brasil, la ciutat més llunyana dels molts camins que la seva professió li ha obert. És més, afirma que «des d’una implantació vital al territori, ha tingut la capacitat d’una projecció intel·lectual de cara a l’estranger, amb una doble activitat, com a professor universitari i com a traductor».

Mallafrè recorda com va néixer el seu interès per la llengua catalana, amb una formació familiar, cultural i social molt arrelada al català. «El fet de fer francès a l’institut, llatí i grec et dona un cert ambient, familiaritat o ‘aroma’ de diferents llengües», descriu. A més, aquest hàbit es va reforçar amb la gran presència que tenia el català als barris cèntrics de Reus els anys 40 i 50.

El teatre de l’Orfeó Reusenc, la catalanitat del Centre de Lectura i la doctrina cristiana en català li van proporcionar un context propici malgrat les circumstàncies polítiques i de repressió lingüística.

Infraestructures inèdites

«El meu horitzó intel·lectual era dedicar-me al castellà, la traducció va ser redescobrir que sabia més català del que pensava», afirma el reusenc que, en els seus inicis, va viatjar a Anglaterra com a professor d’espanyol. Entre anècdotes i malentesos, els adolescents britànics el van ajudar a fer una immersió intensiva i perfeccionada a l’anglès. Aquell mateix any, Joaquim Mallafrè va traduir la seva primera obra -Look back in anger- i va preparar les oposicions d’anglès per a tornar a Reus.

Des de fa temps, forma part de l’Institut d’Estudis Catalans, fet que li ha portat a conèixer les infraestructures culturals que té la llengua catalana, una «riquesa anòmala en una llengua que és petita, en certa manera, que no té estat i està dividida en tres o quatre territoris amb les seves problemàtiques», adverteix.

La seva famosa traducció de Joyce li va suposar rebuscar a la seva pròpia infància de «tribu». I, conjuntament amb els recursos de què va disposar, conclou que «la traducció d’Ulisses va significar la recuperació d’un llenguatge que estava destinat a perdre’s».

Mallafrè va escollir aquesta obra clàssica de la literatura universal intrigat per la seva prohibició a Rússia, els Estats Units i a les llibreries en general. Després de trobar diferents edicions, va passar diversos anys traduint de l’anglès al català fins a acabar la primera traducció completa d’Ulisses que s’havia conegut fins llavors.

La seva pròpia «odissea»

Una llibreria barcelonina el va publicar i, gràcies a una subscripció popular, les vendes van créixer com l’espuma, també beneficiades pel centenari de James Joyce, que va tenir gran projecció europea. La traducció va permetre al reusenc explorar acudits, jocs de paraules i refranys equivalents en català; treballar amb noms científics, referències literàries i una extensa bibliografia que tenia al seu abast per a documentar-se.

Sterne, Fielding, Beckett o Osborne es van sumar amb el temps a una llista de traduccions que comprèn novel·les dels segles XVIII i XX. En la seva experiència, Joaquim Mallafrè assegura que «la traducció no és un diccionari» perquè cal una mínima especialització i una visió àmplia del lèxic.

«No és que el traductor sigui un déu, s’ha de tenir referents bibliogràfics, acadèmics i populars», reivindica, així com bons correctors que «salvin» la cohe-rència i l’ortolingüística.

Així, el traductor continua admirant la llengua sense plantejar-se escriure narrativa: més enllà de la creativitat, «quan s’ha traduït Joyce o Steinbeck, què vols fer?».

Comentarios
Multimedia Diari