Pràcticament no he escoltat cap tarragoní que, en passar per la plaça d’Espanya de Barcelona, m’hagi comentat orgullós que la font central és obra de l’arquitecte Josep M. Jujol Gibert, nascut a la nostra ciutat fa 140 anys, en vigílies de Santa Tecla. Aquesta font monumental fou la porta d’entrada per a l’Exposició Internacional de 1929.
A diferència d’ara, que està mutilada i assetjada pel trànsit, la font havia estat un lloc d’esbarjo amb una plaça amb un paviment de basalt i marbre amb motius clàssics. També va perdre un magnífic mosaic de còdols amb ornamentació marina. Aquesta no és l’única obra de Jujol en aquesta plaça. Just al davant a la part dreta de l’avinguda Maria Cristina, va dissenyar el Pavelló del Vestit, avui integrat al Pavelló 8 de la Fira de Barcelona, malgrat que molt modificat.
Construcció particular
La construcció de la font té aspectes curiosos. En bona part s’allunya de l’estil modernista de Jujol, i està mot influïda per la monumentalitat de l’arquitectura clàssica grecoromana. De fet, l’arquitecte s’havia casat el 1927 amb la seva cosina Teresa Gibert Mosella, amb qui realitzà el viatge de nuvis per Itàlia durant tres mesos. En la memòria conservada del projecte, el tarragoní indica «haver procurat aplicar l’august estil classicoromà, de tan pura i indiscutida monumentalitat». Tampoc no deixa de ser un cert homenatge als orígens romans de la seva ciutat nadiua.
Un segon aspecte que cal tenir en compte és que el creador no va poder enllestir a temps l’encàrrec. Jujol havia dissenyat unes estances interiors per ubicar els motors que proveeixen els sortidors d’aigua. Però no hi va haver temps suficient per instal·lar els tres circuits líquids que s’alimenten d’un brollador d’aspiració comuna. L’absència d’aigua convertí la font durant l’Exposició en un veritable mirador per a les classes populars expectants per la visita de personalitats d’arreu.
El primer circuit consta de dues bombes que impulsen l’aigua a les sortides de les 16 figures ornamentals de la font. El segon té una sola bomba i alimenta la cascada inferior. El tercer aporta el líquid a les sortides de l’escultura de tres cocodrils. Tot torna a la zona d’aspiració, des d’on es reinicia cada circuit.
Enguany l’acte central de l’Onze de Setembre tindrà lloc precisament a la plaça d’Espanya barcelonina. El mateix nom de l’espai prové de les directrius marcades per un dictador, el general Miguel Primo de Rivera. Per això també la font, denominada dels Tres Mars, va ser presentada com un monument a la «raça hispana» mitjançant una al·legoria d’Espanya.
Símbols reivindicatius
Jujol dominava com ningú el món dels símbols, com bé hem comprovat en altres treballs seus com l’antic Teatre del Patronat Obrer Catòlic, actual Metropol, a Tarragona. Per això, gravà l’acrònim SPQB en sis espais a la base del nou monument. Durant segles aquestes inicials majúscules havien identificat el Consell de Cent, la institució de govern de Barcelona abolida el 1714 pel rei espanyol Felip V.
El Consell municipal s’havia inspirat en el –SPQR Senatus Populusque Romanus– que identifica la Roma clàssica. Per mimesi, SPQB significa Senatus Populusque Barcinonensis, Senat i Poble de Barcelona.
Va ser la manera a través de la qual el tarragoní simbòlicament s’encarava amb el procés d’espanyolització de l’Exposició de 1929, comandat per Primo de Rivera. En l’inici, el projecte, ideat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, havia estat revestit d’un marcat caràcter catalanista. Com a contraposició, la dictadura enderrocà les quatre columnes projectades per Puig i Cadafalch per presidir l’altre extrem de l’avinguda Maria Cristina. No foren restituïdes fins fa ben poc.
