El ‘pare’ de l’Àliga

Ens remuntem al 1985. Un grup de membres del Ball de Diables fent una reunió van decidir recuperar un element del bestiari. Però quin? Pensant i pensant, tenien clar que no en volien un de foc i passant-los pel cap la Mulassa entre d’altres, tots van acabar coincidint amb l’Àliga, un element noble, oficial, representatiu i seriós de la festa major.

«La idea ens va engrescar molt però no pel que representa l’Àliga en el si de les festes majors a Catalunya, sinó perquè se’ns obria una oportunitat de fer tot el contrari: convertir l’Àliga en un element festiu i cerimoniós a la vegada, cercant l’equilibri entre la tradició i la diversió», explica en Josep Maria Macias, un dels integrants d’aquella reunió i un dels quatre primers portants de l’Àliga que encara es manté en actiu actualment.

En Josep Maria Macias és arqueòleg, fester, aliguer, casteller de la Jove de Tarragona i que durant uns deu anys, a més va ser membre actiu del Ball de Diables.

Tornant als anys 80, l’Àliga es recupera oficialment el 1986 i era l’hora de donar-li cos i condiment a l’entitat. «Havíem de prendre decisions i com que algú s’havia de posar al capdavant per assumir les responsabilitats, vaig ser jo», recorda Macias. I la primera decisió va ser optar per una formació musical de vent i trencar amb la clàssica de gralla i timbal.

Macias explica que la idea original de l’entitat era la de crear una secció dins del Ball de Diables amb la filosofia que hi hagués membres ambivalents; diables i aliguers tot a l’hora. Però el fet que l’Àliga demanés certs requisits tècnics doncs també va obligar a buscar a gent de fora del Ball.

Ells havien calculat tenir una àliga de 50 quilos i se’n va anar als 80 i escaig. Al 86 eren quatre portadors (i no com la quinzena que són actualment) i tres dies abans de l’estrena, en Josep Maria en va fitxar un cinquè que casualment, era l’únic que pesava més que l’Àliga.

Tot i que per al Josep Maria el dia més important és el 23, reconeix que la Baixada de l’Àliga és un dels actes amb més ressò de les festes. «La Baixada és precisament allò que volíem i buscàvem en els orígens: una Àliga ambivalent, cerimoniosa i festiva a la vegada».

Ell diu que la Baixada és un acte segrestat pel conjunt de la festivitat. «Avui en dia el que és més impactant i emocionant és la gent que es troba al Pla de la Seu i no tant els elements que baixen per les escales. Qui fa la festa són els tarragonins, l’escenari i la magnitud humana que es reuneix allà.»

Però com sorgeix la Baixada de l’Àliga? «Doncs, de fet, és un acte espontani i neix d’una necessitat logística i festiva interna del Ball», diu. Per una banda, tenien l’Àliga al Rectorat i l’havien de baixar al local dels Diables. I per l’altre, explica que en aquells anys l’única festa nocturna era la que es feia la nit del 22 i els membres del Ball en tenien ganes de més.

Però els anys van anar passant i ells es feien grans i cada vegada eren menys els que podien anar la matinada del 21 a fer la Baixada. De fet, recorda que a mitjans dels 90 hi va haver una nit que la baixada tan sols la van fer un parell de portadors, en Josep Maria entre ells, i la gent que els acompanyava com era normal, no estava en bones condicions.

Després de moltes converses amb el Ball de Diables i l’Ajuntament, van aconseguir que l’acte passés a les dotze de la nit i a partir d’aquí es van anar incorporant altres elements fins a convertir-se en el que és avui en dia.

I és per això que en Josep Maria diu que és un «acte segrestat» per la festa major.