La vida de la meva infantesa era la d’un xiquet d’aquella època. Quan me n’anava a dormir esperava el conte de la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959) i en acabat resàvem un Ave Maria i com que ja estava cansat m’adormia ràpidament. La Virgínia era la meva àvia materna, de Mont-roig. A la meva àvia paterna, de Nulles, no la vaig conèixer, ja que quan jo vaig néixer ja havia mort, es deia Maria Calbó Plana (1884-1936). Alguns d’aquells contes l’àvia Virgínia ja me’ls havia explicat diversos cops. Teníem uns contes editats en forma de quadernets a tot color que em llegia. Eren contes clàssics, com ara el Petit Polzet de Charles Perrault, que naltros vam conèixer com a «Pulgarcito», la Blancaneu o la Caputxeta vermella, uns contes que, si us fixeu en la seva trama, són força moguts. L’àvia també se n’inventava i sempre aconseguia traslladar-me a un món de fantasia. Quan era l’hora de fer els deures no em pressionava gens. Això sí... a poc a poc la cosa es va anar complicant i calia estudiar llibres. I així dia rere dia t’anaves fent gran.
Havia de treballar i ajudar al bar, a les hores punta. Tothom havia de suportar el pes de la vida i arribaves al llit cansat. També hi havia moments en què llegies un llibre una estona i l’endemà al matí et despertaves i el llibre estava a terra. Després va arribar la moda de la ràdio, que era molt còmode d’escoltar amb auriculars.
Escoltava Ràdio Tarragona, que feia uns programes molt entretinguts. Les persones amb més diners, de seguida van tenir ràdio, i si no les fabricàvem naltros mateixos amb ràdio galena, amb una pedra galena, una agulleta que la punxava i això feia que l’emissora més propera d’ona mitjana es pogués sentir. Amb un auricular s’escoltava clar. L’escoltava amb la llum apagada i el millor és que no consumia electricitat.
Després es va canviar la pedra per una mena de transistor de díode de germani, que era de la mida d’una pastilleta de càpsula. Com que a Casa Boada hi venien tècnics em van regalar els components i jo mateix feia les ràdios.
A la ràdio amb objectes insòlits
Us imagineu en aquelles nits fredes de quan érem jóvens poder anar ben tapats i amb auricular poder escoltar la ràdio? Era un luxe. La ràdio era molt divertida, i el senyor Josep M. Tarrasa Alvira (1913-1996) amb la seva creativitat ens feia dormir. Recordo aquell programa on per les ones demanaven que algú es presentés a la ràdio amb algun objecte insòlit, per exemple un matalàs. O també podria ser amb un animal. I sempre acudia algú, que rebia un premi, com una cistella de Nadal que anava en una capsa. I si no venia ningú sempre sortia el senyor Salvat, que arribava amb la comanda demanada. Quan passava això sempre suposava un toc d'humor, ja que el senyor Salvat era un comodí.
El senyor Josep M. Tarrasa (1913-1996), amb la seva creativitat, ens feia dormir
«Rumbo a la fama» va ser un dels programes produïts per l’avi del jove senador Mario Soler Santos, el senyor Mario Santos Franco, que va ser amic meu de la mili. També «Operación amor» de Manuel Pastor. La gent anava a escoltar-ho en directe i quan sortien aprofitaven per fer el ressopó o un beure. Fos com fos, a mitjanit es posava fi a l'emissió i, si ho escoltaves des de casa, no et quedava més remei que adormir-te, ja que no hi havia televisió.
Amb uns pocs anys la cosa va canviar i ja tenia una ràdio de làmpades amb ona curta. En aquella època es va posar de moda escoltar emissores d'ona curta, sobretot La Pirenaica, que en realitat es deia Radio España Independiente (1941-1977) i no emetia des del Pirineu sinó que va emetre des de la Unió Soviètica i en els darrers anys des de Romania. Aquesta emissora no cal dir que emetia programes antifranquistes, i que aquí estava prohibida. Per ona mitjana recordo encara ara una emissora que vaig escoltar bastant, Ràdio Andorra (1939-1981), amb el seu clàssic: «Aquí Ràdio Andorra!». Era una emissora comercial que emetia bastanta música dedicada.
Carrers sense massa llum
Després va venir el transistor, que tenia diverses ones, com l’FM. Així ens adormíem, escoltant la ràdio. Hi havia també els qui preferien la lectura, però jo sempre m’he estimat més la ràdio. Va arribar la televisió i també se'n van acabar instal·lant als dormitoris. La mateixa televisió amb la família Telerín convidava els xiquets a anar a dormir. Ara el rei és el telèfon mòbil, que et permet escoltar ràdio o veure vídeos a la carta.
Quan era petit als carrers de Tarragona no hi havia gaire llum, semblava un mas robat i si ho comparem amb les lluminàries actuals, les nits al carrer eren més tristes i sortir infonia cert respecte. Al carrer Gasòmetre hi va començar la història del gas a Tarragona i a poc a poc la il·luminació dels carrers es va anar modernitzant, deixant enrere d’altres sistemes. Als pobles tot plegat va trigar més, ja que els pioners en fabricar gas van ser Tarragona i Reus.
Avui veiem molts aparadors il·luminats, res a veure amb com eren els aparadors en aquesta època ja força reculada. Parlant del cas, penso en el senyor Josep Maria Olivé i Solanes, que va ser el director de Gas Tarraconense durant molts anys i que va escriure llibres sobre el gas. Era conegut com el senyor Olivé del Gas, per diferenciar-lo del senyor Olivé del Banc. El senyor Joan Olivé Martí del Banc Atlàntic és un enamorat de Tarragona, pioner del cinema amateur i que em va filmar en un documental. Va ser president del Gremi de Pagesos durant uns 15 anys i és un tarragoní de soca-rel.
Aquesta època del gas va donar pas a la de la popularització de l’electricitat, que quan era jove recordo, ja que a les cantonades hi acostumaven a haver bombetes, i la llum va arribar també als aparadors, donant alegria al carrer. Va ser molt bonic quan va aparèixer el neó, i molts comerços es van animar a lluir cartells de neó, plens de color.
Molts ajuntaments animaven a col·locar-los i a posar banderoles i elements que animessin el veïnat, però quan ja tothom que va voler els havia col·locat va arribar l’impost de «cossos sortints», cosa que fa pensar que no te n’has de refiar massa dels polítics. Avui les clàssiques bombetes ja fa temps que han quedat canviades per d’altres que il·luminen més i gasten molt menys.
Jo vaig néixer a Nulles un 19 de gener de 1942, i tinc clar que els de la meva generació hem vist avançar el progrés sempre a millor. Qui recorda avui el llum de carbur?
