Assetjadors sense judici: Quan la presumpció de culpabilitat se situa per sobre de la d’innocència

Un vesper no convé trepitjar-lo. I l’assetjament sexual n’és un, particularment quan qui en parla és un home. L’argument d’una part del feminisme és tan senzill com determinar que qui pertany al gènere masculí no té dret a referir-s’hi. Això s’adorna amb un argument afegit: com que tots som masclistes, conscient o inconscientment, tot el que haguem de dir resulta sobrer.

Aquesta setmana s’ha matat políticament i també per un temps socialment a l’Eduard Pujol, fins ara portaveu de JXCat, acusant-lo públicament d’assetjador sexual. La seva companya de partit, Elsa Artadi, va condemnar-lo des del faristol deixant la presumpció d’innocència, a la que s’hi va referir amb extrema peresa, sense cap valor. El seu partit el va jutjar i condemnar sense manies tot i que la seva versió i la de les senyores que l’acusen no coincideixen. La presumpció de culpabilitat es situava per sobre de la d’innocència. Unes setmanes abans, el mateix tipus de justícia, també a porta tancada i sense dret de defensa va servir per convertir en assetjador Quim Arrufat, antic militant de la CUP i diputat d’aquesta formació en el seu dia.

En cap dels dos casos hi ha denúncies als jutjats. En cap dels dos casos hi ha intervingut de moment l’administració de justícia. Tot ha quedat circumscrit a algú que acusa i algú altre que, sense ser jutge, aplica un càstig sumaríssim sense que l’acusat pugui fer ús del dret de defensa.

No és el camí. S’argumentarà que els clubs privats no han de donar explicacions i fan allò que els convé. I que les mesures disciplinàries que imposa la pròpia empresa o partit no tenen perquè anar lligades a les que pugui prendre en paral·lel o més tard la justícia ordinària.

Això és cert. Però llavors caldria que la mesura fos merament preventiva, insistint en la presumpció d’innocència i en el rescabalament de la dignitat i la posició si s’acaba demostrant la innocència. No estem davant d’aquest escenari. Amb l’assetjament la pràctica que va fent-se habitual és la de matar professionalment i civilment d’entrada, de tal forma que si després els fets no queden acreditats ja no hi ha cap reparació possible.

L’argument que les víctimes ja han patit prou i que, per tant, no hi ha perquè esperar que la justícia en determini un veredicte, o encara anant més lluny, que tan se val quin sigui aquest veredicte, és profundament antidemocràtic. Tampoc no és raonable que s’imposi la pràctica de no denunciar amb el mateix argument de no afegir patiment. No perquè no sigui veritat que la víctima no hagi patit i pateixi, qüestió aquesta impossible d’estalviar per desgràcia, sinó perquè impossibilita el dret a la defensa del que tota persona ha de poder gaudir i sense el qual no hi ha accés a la veritat contrastada i per tant tampoc justícia.

Afegiré ara que conec personalment l’Eduard Pujol. Vam ser companys d’estudis i després d’aquells anys hem seguit construint una relació d’amistat. Afegeixo aquest extrem per honestedat amb el lector. Però res del que escric té cap voluntat encobridora. La vida de l’Eduard és, com la de tothom, polièdrica. I jo no l’hi conec pas tota. Però no em costa res afegir que, malgrat l’amistat, em semblarà no només raonable, si no sobretot just, que pagui per allò que sigui que hagi fet. Però quan hagi estat demostrat, no abans. Quan el delicte, fins llavors presumpte, quedi avalat per un tribunal davant del qual qui acusa i qui es defensa vomiten versions i proves perquè es pugui dictar sentència. És en aquell moment que se li ha de penjar la llufa a l’assetjador, fer que se’l mengi la vergonya i fer-li pagar pel dolor que hagi causat. No abans.

I no val utilitzar com a coartada per evitar la justícia ordinària que els jutjats són heteropatriarcals o que hi ha violències de mil tipus que no tenen cabuda dins del codi penal per justificar ajusticiaments i linxaments a porta tancada només amb el testimoni de les presumptes víctimes.

Una injustícia no s’arregla amb una altra injustícia. Un problema no s’arregla amb un altre problema. En tenim un de gegantí, que és el de la violència dels homes contra les dones, però comencem a tenir-ne un altre derivat del menyspreament extrem de la presumpció d’innocència i la voluntat de castigar sense deixar que la gent es defensi primer.

Sense denúncies i sense jutjats establint veritats i mentides amb la força de la prova tot això acabarà esdevenint un terra pel qual serà molt complicat caminar. No hi hauríem d’arribar. I qui la fa que la pagui, sempre. Però amb dues condicions: que el que ha fet sigui un delicte i estigui tipificat com a tal i que, a més a més, hagi quedat acreditat. Si es deixa de construir sobre aquesta base tot el que hi anem posant per sobre podrà tenir molts noms, però no pas el de justícia.

Josep Martí és 'calero', és a dir, de l'Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.