Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El dietari d’una infàmia escriure entre reixes

Un llibre que no s’hauria d’haver ni publicat ni escrit. ‘Escrits de presó’, de Joaquim Forn, és la crònica sincera d’una anomalia democràtica, d’una vergonya que ens desqualifica a tots com a societat

Jordi Cervera

Whatsapp

Diuen que els anys estoven. No sé si serà pels anys o per la ràbia, però em costa llegir els Escrits de presó del conseller d’Interior Joaquim Forn, que ha editat Enciclopedia, sense anar passant l’índex per la vora de l’ull de manera discreta.

Per contra, el que costa poc, almenys en un aspecte més global, és posar-se en la pell de Joaquim Forn i dels seus companys, els presos polítics que el procés ha portat directament a una vergonyosa i vergonyant presó provisional, que mostra la pitjor cara de l’herència feixista de l’Estat espanyol que aquella «transició modèlica» no va fer altra cosa que camuflar i que ara esclata amb tota la seva virulència i des de molts fronts, i també el biaix que polítics i jutges tenen gravats a l’ànima en aquesta relació amb Catalunya i tot el que representa.

Forn i els seus companys vivien una situació que es podria qualificar fins i tot d’envejable. Representaven la política catalana. Consellers, estimats, respectats i, sens dubte, amb uns càrrecs i una situació social farcida de privilegis en tots els àmbits de la vida. Això, contra tot pronòstic, s’estronca de cop i els porta a la presó per una qüestió absolutament democràtica que les estructures d’Estat, ancorades en aquella idea d’un imperi on no es pon mai el sol, consideren un atac directe a la seva línia de flotació i que cal impedir amb les mostres més indignes de barroeria política que s’han vist mai en una teòrica democràcia moderna.

Joaquim Forn entra a Estremera el 2 de novembre de 2017 i enceta un diari de lectura obligada que fa que les llàgrimes et vinguin als ulls, que t’obliga a parar per prémer els punys amb ràbia, que es converteix en un estilet esmolat que et travessa l’ànima. 

Allò no és ficció, no és una història més o menys encertada. És la crònica sincera i en temps real d’una anomalia democràtica, d’una vergonya que ens desqualifica a tots com a societat, que ens demostra que no hem sabut construir una veritable estructura on la justícia i la política no es regeixin per interessos de poder amb tics feixistes. 

Tot va bé mentre va bé, però quan no, descobrim que vivíem sobre un femer ranci i corrupte.

Pujant a la part personal, és un dietari que estripa l’ànima, que esqueixa el cor. Ens parla de la por, d’aquella por menuda que s’aferra a la pell i que no t’abandona, de la relació d’amistat que s’estableix amb presos amb qui no tens gran cosa en comú i que acaben sent els teus companys de viatge. També és la pèrdua, renunciar a la teva vida, veure la gent que estimes a través d’un vidre brut i sentir com, de mica en mica, les relacions familiars es bifurquen, que són dues línies que cal posar en comú a través de pocs minuts de trucada telefònica.

Escrits de presó és un llibre intens que no s’hauria d’haver ni publicat ni escrit mai. Llegir-lo fa que estimis Joaquim Forn, la seva família i tots els presoners polítics que pateixen el càstig ferotge d’un estat que no es resigna a ser modern, que s’estima més viure ancorat en la desmesura de la repressió, en la necessitat de mantenir-se per la força, un estat i una manera de pensar que tenen les arrels en la nit dels temps i que haurien d’omplir de vergonya i de misèria tots els qui el mantenen amb vida i que, per contra, acaba sent el símbol del càstig sense diàleg, de la dictadura vestida de democràcia.

Forn escriu per protegir-se d’aquells que, aprofitant la seva superioritat, l’humilien, l’emmanillen i volen vexar els seus ideals, el seu esperit i la seva força amb l’escut d’una llei caduca i d’una manera d’interpretar-la mentidera, salvatge i cruel. Escriure és, més que mai, resistència, esperança, consol i lluita. És també testimoni i exposar en públic la necessitat de reivindicar-se, de mantenir la dignitat intacta, però sempre amenaçada per un entorn hostil i verinós. 

M’agradaria no haver llegit mai aquest llibre, però després de llegir-lo, voldria abraçar amb afecte Joaquim Forn i tots els presos polítics i escopir amb fúria a la cara d’aquells que no mereixen tenir res a veure ni amb la justícia ni amb la política, ni amb la humanitat.

Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.

Temas

Comentarios

Lea También