Espetecs de lluny. El preu que tothom es resigna a pagar per poder omplir el pap

Ser notícia per mal. És una llàstima que el Camp de Tarragona pràcticament només surti a la tele quan hi ha desgràcies. Ves que una part de culpa no sigui nostra

18 enero 2020 09:10 | Actualizado a 18 enero 2020 12:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Des de la capital del Principat i dins dels entorns en els quals em bellugo, entorns que, sortosament, són plurals i diversos, s’ha vist l’accident recent de l’empresa Iqoxe de la mateixa manera que solen veure els desgavells d’aquest estil a les nostres comarques del Camp quan som notícia. La primera frase que pronuncien és: «allà no passen més coses perquè Déu no vol».

És curiós com fins i tot en aquesta ocasió, Déu apareix en boca d’alguns ateus, la qual cosa ja ens mostra la por que exerceix qualsevol mena d’esdeveniment, tant si ve de la petroquímica o de la nuclear.

Als barcelonins els fa molta gràcia una curiositat que es produeix matemàticament cada vegada que patim algun pet o fuita o incident a les nostres terres. Es tracta de la celeritat amb què tota mena d’autoritats i caps de brot apareixen circumspectes als mitjans de comunicació, amb assertivitat i confiança, exposant que el fet en qüestió no ha reportat cap mena de perill per a la població i que s’han seguit tots els protocols establerts.

El més surrealista de la setmana ha estat escoltar Roc Muñoz

És el miracle permanent de les nostres terres. Per estralls que hi hagi, no passa mai res. Ves per on, tenim aquesta gran sort.

És clar que després parles amb amics que treballen en algunes de les plantes de les múltiples empreses que hi ha en aquest gran plató de Blade Runner i te n’expliquen de tots colors.

No es pot negar que hi ha una mena d’«omertà» o llei del silenci entre els treballadors de tota la petroquímica. En petits cercles expliquen coses que mai no diran públicament. Com, per exemple, el cas de tenir aixetes obertes abocant sense més ni més tot de productes inflamables i molt volàtils i haver-hi a la vora un grup de torracastanyes fumant.

El més surrealista de la setmana és haver sentit en una entrevista a RAC1 l’alcalde de la Canonja, el senyor Roc Muñoz, extreballador d’una de les empreses del complex, tot explicant que és més segur i més net estar a dins de qualsevol empresa de la petroquímica que no pas a casa seva o al carrer principal del seu municipi.

Vaig trobar les declaracions preocupants: primer, si hi ha tanta seguretat i no hi ha ni un residu descontrolat en tot el complex sud i nord, per què no hi podem passejar els periodistes el dia que més ens abelleixi?

I si és tan perillós el carrer Raval de la Canonja (arriba a dir que hi ha més contaminants a les voreres que a dins de qualsevol recinte petroquímic), ell, com a batlle, per què no hi fa alguna cosa? Sobretot tenint present que, de la indústria petroquímica, la Canonja rep cada any un bon grapadet de milions d’euros.

Vivim en un vol i dol permanent. D’una banda, hom reclama seguretat i control de la qualitat de l’aire (que tots sabem pèssima, malgrat que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa).

Però de l’altra, la justificació de mantenir una indústria altament perillosa sempre és la mateixa. La petroquímica aporta molts llocs de treball. És cert. Tanmateix sembla com si, sense dir-nos-ho, tots (o una bona part dels qui maneguen el discurs públic) ens haguéssim de resignar a pagar un preu força car, encara que sigui indefinit.

El preu d’incidents luctuosos de tant en tant o el preu a patir malalties de tota mena encara no descrites. No es pot saber. No hi ha prou estudis. I els que hi ha han estat fets per interès, ergo, no són gens fiables. Per tant, fins al dia d’avui, no podem saber fins a quin punt allò que emet la indústria petroquímica causa o no algun mal a la població de l’entorn.

En pocs dies tots ens oblidarem de la petroquímica fins al proper desastre

Al capdavall és aquesta condició humana tan lamentable que es produeix arreu malgrat el pas dels segles: l’egoisme pur. El «bé jo, bé tothom» o també: «si jo en trec benefici, no em vinguis amb raons». Tant se val que familiars o veïns o coneguts propers es morin per motius mai del tot ben aclarits.

En pocs dies, tret de les persones que han patit el decés d’un familiar o les que han resultat ferides, la notícia passarà i tots plegats ens oblidarem de la petroquímica fins al proper desastre. I qui dia passa, any empeny. Aquesta és la trista realitat que ningú no vol afrontar.

* Periodista i escriptor excèntric. Nat a Vilallonga del Camp, vila que tot i estar inclosa al PLASEQCAT, no rep ni un cèntim de la petroquímica. Sí que rep tota mena de contaminació indeterminada, perquè molts amaguen allò que potser val més no saber. Transito de la premsa escrita a RAC1, la qual cosa, de vegades, em provoca fortes migranyes a causa d’un excés d’informació.

Comentarios
Multimedia Diari