La música i la sinceritat. Un 'bagatzem' de vivències

Quan acumules anys i veus que les efemèrides que es van celebrant al món les vas viure en primera persona es produeix una estranya sensació de vertigen que no es pot separar d’un sentiment agredolç. La part agra és òbvia, comences a tenir més vida quan mires enrere que quan et planteges el futur, la part dolça és menys evident però, sens dubte, molt més intensa. És l’experiència, el coneixement, les històries viscudes i la possibilitat d’acabar mirant la vida com una acumulació de petits grans universos per on has transitat, vivint-los, patint-los o gaudint-los amb diferents nivells d’intensitat.

El 24 de desembre de 1985, al Sindicat Agrícola de Constantí, el grup Condons Adulterats es convertia oficialment en Els Pets, un nom escatològic i provocador però que resultava menys ofensiu i més pronunciable per a tothom. Naixia un mite. Ningú dels qui hi érem teníem la consciència de viure un moment històric, el naixement d’una de les bandes que transformaria el panorama musical en català i que, amb el temps, esdevindria un referent. I, què voleu que us digui, potser pel fet d’haver viscut el naixement en directe, potser pel fet de pertànyer a un territori compartit, el Camp de Tarragona o per la relació personal amb els seus components, per a mi Els Pets són la millor banda de totes les que van formar l’avantguarda del rock català. La més pop, la més intensa, la més versàtil, la més divertida, la més tot.

I ves per on, al llarg d’aquests 36 anys, tots hem anat canviant, evolucionant i ells s’han fet més madurs, han sofisticat el seu so sense perdre en cap moment aquella frescor dels inicis i ens han mostrat noves facetes del seu tarannà. En aquesta línia, un dels tres músics, el bateria Joan Reig, a més de ser el responsable d’alguns dels temes més intensos de la banda, ha demostrat un eclecticisme absolut, actuant com a dj, implicant-se en projectes paral·lels com Mesclat, Refugi o els Tarraco Súrfers i protagonitzant una incursió en solitari amb un disc que portava el seu nom.

És un disc intens, que ens ajuda a entendre les interioritats d’un dels grans músics de casa nostra

Ara acaba de presentar la segona, Bagatzem, un localisme per designar el lloc on els pagesos guarden les collites, els estris, tot el que necessiten cada dia, el lloc on trien les avellanes, on separen les collites, on preparen les llavors, on centren tots els moviments de la vida de cada dia, una magnífica metàfora d’aquell indret del nostre cervell on s’atresora tot allò que ens permet viure i ser com som. Bagatzem és un disc intens, personalíssim, honest, íntim i sincer. D’entrada, l’estètica sorgeix de l’àlbum familiar i això ja dona pistes d’aquest aire d’introspecció que fa niu a l’interior de l’ànima del treball. La pandèmia el va portar a canviar la direcció de la mirada, a abandonar els horitzons llunyans i a capbussar-se en ell mateix, fent preguntes i cercant respostes que només es poden trobar quan dissecciones el teu ésser, quan t’enfrontes cara a cara als teus propis fantasmes.

El Joan ho ha fet i se n’ha sortit amb un treball brillant, que cal escoltar amb cura, de manera calmada, cercant-ne els detalls íntims, els girs subtils que el converteixen en una obra madura, poderosa on, per primera vegada, combina cançons plenes d’intensitat amb poemes propis que hi aporten un contrapunt insòlit però carregat de força i de missatge.

No és un disc de pop pensat com a divertiment, és una mena de teràpia intensa, un despullar-se emocionat i emocionat que, a l’hora d’escoltar-lo demana, com a mínim, la mateixa passió i la mateixa intensitat que s’hi ha posat a l’hora de crear-lo. El resultat és una comunió intensa que ens mostra un músic sincer, preocupat pels girs de la vida, per les essències de l’ànima i capaç de transformar els seus neguits, els seus dubtes, les seves contradiccions en una brillant exposició farcida de grans moments, de sòlides estructures emocionals. De manera seriosa i contundent van apareixent dèries personals, des de les bases del rock americà a la infantesa perduda passant pels fruits d’un exili emocional, per l’activisme polític compromès o per les sensacions quotidianes que es poden derivar d’un fet tan comú com anar a comprar el pa.

Bagatzem és, en definitiva, un molt més que recomanable tour emocional que ens ajuda a entendre una mica més les interioritats d’un dels grans músics de casa nostra i que també ens serveix per trobar respostes, les respostes a aquestes preguntes que, tot i ser individuals, poden arribar a tenir aquesta component universal que ens engloba a tots i que ens situa en el mateix pla davant dels impactes sobtats de la vida.

* Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de cinquanta llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.