L’últim esforç

A les classes d’Història de la URV, el professor Xavier Moreno ens analitzava les causes i les conseqüències dels conflictes bèl·lics de l’època moderna i contemporània i, així, ens permetia endinsar-nos, d’una manera panoràmica en la gravetat de les situacions i els contextos.

Un dels aprenentatges que més ens va sacsejar de les seves sessions va ser quan ens detallava la importància de la gestió del final de les guerres. Especialment quan fem referència a la crueltat històrica que suposen -a més, és clar, del conjunt de totes les víctimes- aquelles que s’havien produït en els darrers moments de confrontació. Un dels exemples més clamorosos que se cita sovint és el de la Gran Guerra -la Primera Guerra Mundial-, ja que des del moment en què es va firmar l’armistici fins que va entrar en vigor oficialment la pau, sis hores després, incomprensiblement van continuar havent-hi baixes.

Tot i que, per sort, les metàfores bèl·liques de les primeres setmanes de pandèmia aviat van deixar pas als raonaments científics, i a les rodes de premsa, encertadament, els galons van substituir-se per sanitaris i epidemiòlegs, aquests darrers dies no puc deixar de pensar en les explicacions de l’historiador Xavier Moreno i les seves apassionants classes a les aules universitàries del Campus Catalunya.

Des de l’acabament del confinament nocturn -últim reducte de l’estat d’alarma-, la necessària obertura d’establiments i l’arribada del bon temps, hi ha la sensació de ja ser present en una nova etapa, d’haver iniciat la nova normalitat postpandèmica a la qual feia molts mesos que esperàvem arribar. De fet, sense restriccions perimetrals i amb la possibilitat d’allargar les nits, només les mascaretes -com a element físic més visual- ens recorden que encara no ens trobem ben bé allà on havíem estat abans del març del 2020. Com dèiem, a excepció de la mascareta, sembla que bona part de la societat ja ha fet un canvi de xip i està pensant més en el futur que en el present.

Malauradament, com ens recordava aquesta setmana un extens reportatge dels periodistes Xavier Fernández i Cèlia Alonso al Diari, la realitat continua sent delicada: al llarg de la pandèmia, a la demarcació de Tarragona hi ha hagut 1.293 comiats prematurs i 52.934 contagis. En paral·lel, al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre continuen registrant-se aquests darreres jornades una mitjana de 100 nous positius cada dia.

Així, si bé és cert que el ritme de vacunacions és bo i que cada vegada hi ha un percentatge més elevat de la població que ja ha rebut com a mínim una de les dosis, no podem permetre’ns el luxe de pensar que tot ja s’ha acabat i que podem passar pàgina directament, fent vida completament normal. Si hem estat més d’un any gestionant situacions molt difícils que mai hauríem pogut imaginar, ara que la comunitat científica ha aconseguit trobar en un temps rècord la via per a la solució, és normal que se’ns demani que fem un darrer esforç durant aquestes pròximes setmanes, fins que arribem a la immunitat de la qual tant ens han anat parlant.

El setembre serà, segurament, l’inici d’un nou curs ja amb un nou plantejament. No només per als estudiants, però també per a ells. En aquest sentit, des del Departament d’Educació, per exemple, ja han anunciat que és molt possible que -segons com vagi l’evolució de la pandèmia- l’alumnat de les escoles ja pugui començar el proper curs sense l’ús de les mascaretes.

En qualsevol cas, a més del repte colossal d’augmentar el ritme de vacunacions per tal d’arribar al conjunt de les franges d’edat -no només aquí, sinó també a la resta de països del món, amb tot el que això suposa-, els experts ens remarquen que hi ha també altres reptes específics per a la recerca i la investigació, relacionada amb les possibles variants que puguin anar apareixent, a part de totes les qüestions derivades dels efectes que ha tingut la pandèmia a les nostres vides, i a les quals caldrà donar una resposta adequada.

Així, doncs, com sempre, durant aquestes pròximes setmanes en les quals ja ens endinsarem en un estiu ple de projectes, somnis i vacances, cal fer una crida a tornar a gaudir de la vida, sí, però també a mantenir i reforçar el sentit comú i les mesures corresponents. Que hi hagi sentiment, però també seny. Cal que fem un últim esforç!

És historiador i autor de cinc llibre d’història de Catalunya. Ha escrit al voltant de les tipologies culturals del catalanisme, biografies polí-tiques i diversos estudis sobre la figura del seu besoncle, el pintor montblanquí Maties Palau Ferré.