Mossèn Joan, doctor Planellas, arquebisbe Joan Planellas. El llenguatge dels símbols

Trenta-nou minuts després les dotze, segons precisava Núria Riu a la seva magnífica crònica, i que en deflactació eclesiàstica és l’hora de l’Angelus, mossèn Joan, el doctor Planellas, es convertia en l’arquebisbe de Tarragona Joan Planellas i Barnosell. Després de postrar la seva humilitat, i que la robusta i alhora afable veu del cardenal Omella li recordés que seria pastor del ramat evangèlic, però que les evangèliques ovelles no eren seves sinó de Déu, un primer gest simbòlic del nou metropolità de Tarragona i primat de les Espanyes. Triava la mitra de Josep Pont i Gol, «gran arquebisbe d’aquesta seu», que va importar el Concili II del Vaticà i el va exercir en la teologia, el catecisme, la pastoral i el seu exemple de bondat i humanisme.

La litúrgia va exultar en tota la cerimònia, preciosa litúrgia de complexa escenografia dirigida pel capítol de la catedral, entre el qual dos torrencs atents a tot: mossèn Norbert Miracle i mossèn Joaquim Gras. No va fallar res en les gairebé tres hores, el màxim nombre de cardenals i bisbes per metre quadrat de presbiteri i la capella amb instruments, veus i orgue, amb el sentit musical immens de mossèn Barbarà. El seu Glòria pot competir amb el de mossèn Vivaldi. Tonalitat de La major, la nota amb què es dona el to, la lletra ‘A’ en el codi alfabètic, l’alfa del principi del Déu que l’evangelista Joan va capir potser amb més clarividència. Va de símbols, la litúrgia, i d’aquí que la teologia, que és la disciplina universitària del nou arquebisbe, tresoregi la millor tradició del conreu de l’hermenèutica. Anem-hi.

Va triar per acompanyar-lo a la seva dreta Armand Puig, amic i company a la Facultat de Teologia

Per començar, l’arquebisbe emèrit Pujol va fer una referència «a la vora del mar per on va arribar l’Evangeli», com ressaltava ahir Antoni Coll al cimbori d’aquesta pàgina. Si ens mirem la nau de la catedral com un port, trobarem un altre símbol. Les càtedres –la catedral és el lloc on són les càtedres– més properes a l’altar recorden els senyals verd i vermell d’entrada a port. Hi seien dones: la secretària general de l’arquebisbat, Rosalia Gras, a les de babord, i l’abadessa de Vallbona, Anna Maria Camprubí, a estribord. Als primers bancs, la religió que es van empescar pescadors va ser honorada pel president del Port de Tarragona, Josep Maria Cruset, i per dos oficials de l’Armada.
Joan Planellas va triar per acompanyar-lo a la seva dreta i per llegir la butlla pontifícia el doctor Armand Puig, el seu amic i company a la Facultat de Teologia de Catalunya, el màxim expert acadèmic en el Jesús històric que tanmateix no li cauen els anells acadèmics per acostar-se als més desvalguts, arran de terra. A més a més, o no, és de la Selva del Camp... De Tarragona. 

Les cites que va fer en la seva primera al·locució arquebisbal havien de ser ben triades. No va oblidar els seus antecessors. Un toc de Patrística, massa oblidada, un univers d’il·luminacions per descobrir, com ara la metàfora musical de Déu d’Ignasi d’Antioquia. I el nus del seu missatge, el lema que ha escollit, «l’Esperit fa jove l’Església», inspiració conciliar inexcusable referida a la «contemporaneïtat a través dels segles» que va formular el papa teòleg Benet XVI, que compromet l’Església a no passar mai de moda, en permanent activitat i a no tenir por de renovar-se. No podia faltar, en aquest capítol, l’últim text del papa Francesc adreçat als joves, tan interessant fins i tot per als no creients com la seva encíclica ecologista.

El diàleg va ser present a la primera al·locució, en la distant elegància de la metafísica

Els idiomes van estar a l’altura de la carismàtica simbòlica. L’arquebisbe Planellas va dirigir-se en castellà al president de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez, en francès a Gabriel Aubert, arximandrita del monestir ortodox de Saint Nicolas de la Dalmerie. I va consagrar en llatí, l’idioma oficial –i transnacional– de l’Església.

Un símbol de símbols va ser un cant al diàleg, cantat des de l’antífona d’entrada que assenyala com una de les funcions de l’Esperit Sant «proclamar als captius la llibertat». El nou arquebisbe va parlar també de diàleg, en la distant elegància de la metafísica. Parlava de religió, però els bancs d’autoritats demostraven que només l’Església pot reunir tants estaments, institucions, ideologies i polítiques tan diversos. A Catalunya, si som pacte i entesa també és perquè el bisbe que se la va inventar com a pàtria, l’abat Oliba, va instaurar la «pau i treva», el 2027 celebrarem que tenim al darrere mil anys d’intentar entendre’ns des de les posicions més oposades.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.