Quaranta dies dins i fora del judici

Atrapats en un cercle. EI futur és incert perquè no sabem quan acabarà el cercle de la irresponsabilitat dels que, aquí i allí, es dediquen a alimentar la confrontació

24 marzo 2019 08:36 | Actualizado a 24 marzo 2019 08:50
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

El judici contra el Procés acaba de superar la barrera bíblica dels quaranta dies. Una eternitat. Les declaracions dels acusats semblen molt llunyanes. Però queden en la memòria perquè van ser un exercici de dignitat i de denúncia de la injustificable presó preventiva. Després, una llarga llista de testimonis. Els convocats per les acusacions, amb un objectiu molt definit: provar el delicte de rebel·lió. Provar la violència. És l’argument del jutge instructor, de la fiscalia i de la ultradreta de Vox.
Entre tots els testimonis, el que més va fer per desmuntar la tesi de la violència organitzada, la rebel·lió, va ser el major Josep Lluís Trapero. Amb ell, com en les millors pel·lícules de tribunals, el judici va fer un gir inesperat. Els líders independentistes, va dir, van actuar com uns «irresponsables», però els Mossos, el cos armat de la Generalitat, va obeir al mandat de la llei i els jutges. Ara li diuen «traïdor», però potser al final tornarà a ser «heroi». 

Un altre testimoni rellevant va ser el d’Antoni Bayona, lletrat major del Parlament en els convulsos dies d’octubre del 2017. El titular del llibre que acaba d’escriure deix clar la seva visió: No tot s’hi val. Bayona no està en contra de la independència, però creu que els errors dels líders del Procés han cremat l’oportunitat d’aconseguir-la.  

Potser aquesta podria ser la primera impressió del judici. «Vam intentar fer possible la legítima aspiració a la independència però no ho vam aconseguir». I el preu que paguen els acusats és molt alt. Injustament, alt. 

A dins, la dignitat dels acusats. A fora, la frivolitat de jugar amb els símbols, de la història i del present

Mentrestant, la vida segueix fora de la sala del Tribunal Suprem. La vida dels polítics reaccionaris que utilitzen Catalunya com a carn de canó per fer campanya. En aquests quaranta dies, Ciutadans, Partit Popular, Vox i el poderós entorn mediàtic que els hi dona suport han competit en veure qui deia la barbaritat més gran sobre Catalunya. I també segueix la vida de l’independentisme, i, malauradament, la dels seus errors.

Amb només quaranta dies, una consellera del Govern es compara amb Ana Frank, amb una escandalosa banalització de l’holocaust. Unes desenes d’independentistes criden «feixistes» als qui rendien un homenatge a Antonio Machado davant la seva tomba a Colliure. L’excusa és la presència del president del govern espanyol. Però entre els escridassats hi havia víctimes del Franquisme. Una d’elles, Nicolàs Sànchez-Albornoz, que va fugir del Valle de los Caídos quan estava condemnat a treballs forçats. Ignorància o mala fe davant la història. 

Qui es compara amb Ana Frank ha de saber que el que està en joc a Europa són els valors de la seva figura

El debat sobre els llaços grocs a les institucions agafa aires de sainet, amb el Síndic de Greuges de secundari. A TV3 s’enriuen del fet que l’exdelegat del Govern, Enric Millo, hagués donat un ronyó a la seva dona. Els trols hiperventilats segueixen fustigant als rivals i a tot sospitós de dissidència a les xarxes. I diputats com Carles Campuzano cauen de les llistes perquè l’objectiu marcat des de Waterloo, i des de l’ANC, és bloquejar la legislatura espanyola. Com pitjor, millor. 

A dins, la dignitat dels acusats. I la de servidors públics com Trapero o Bayona. A fora, la frivolitat de jugar amb els símbols, de la història i del present. La temeritat d’especular amb l’amenaça certa d’un govern format per les tres dretes, que seria una catàstrofe per Catalunya, per Espanya i fins i tot per Europa. Perquè qui es compara amb Ana Frank, hauria de saber que el que està en joc a tot Europa són els valors que la seva figura representa. 

En aquests quaranta dies s’han consolidat dues revoltes globals, la de les dones, que han repetit un 8-M excepcional. I la dels adolescents i joves que s’han mobilitzat contra el canvi climàtic. I aquí seguim atrapats. Quaranta dies i quaranta nits. Un judici al qual mai s’hi havia d’haver arribat. I un futur incert. Perquè no sabem quan acabarà el cercle de la irresponsabilitat dels que, aquí i allí, es dediquen a alimentar la confrontació. 

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Comentarios
Multimedia Diari