Más de Opinión

Vall de l’Hidrogen: de l’escenificació a l’acció

Les comarques de Tarragona són davant d’una gran oportunitat amb aquest projecte que es va presentar en societat ahir davant del centenar d’organitzacions que li donen suport

Marc Segura Pallarès

Whatsapp
Marc Segura Pallarès

Marc Segura Pallarès

Sense cap dubte, les comarques de Tarragona són davant d’una gran oportunitat amb el projecte de la Vall de l’Hidrogen de Catalunya que es va presentar en societat ahir al Palau de Congressos de Tarragona, davant del centenar d’organitzacions públiques i privades que li donen suport. Aquest fet és ja un primer èxit: constituir un front comú d’administracions i empreses que comparteixen el projecte perquè Tarragona sigui un centre neuràlgic de l’energia del futur. Una configuració, la cooperació entre institucions i organismes empresarials, que és, també, una condició sine qua non per aspirar a l’objectiu immediat: aconseguir finançament del programa Next Generation, amb el que la Comissió Europea vol pal·liar els efectes econòmics de la covid.

Deia que som al davant d’una oportunitat amb què és perfectament realista somiar. Per diversos motius. Per aquest front comú de què ens hem de felicitar; per la tradició i especialització del territori en la generació energètica; pel lideratge i per l’aportació de coneixement de la URV; per la implicació del clúster químic més important del sud d’Europa que hi veu una oportunitat per afrontar la seva transformació i la seva descarbonització i, també, perquè són uns grans consumidors potencials d’aquesta energia neta cridada a ser més barata i, per tant, a fer més competitives les activitats econòmiques que l’utilitzin.

Tenim, doncs, bones cartes en aquesta partida. Ara és hora de jugar-les. De jugar-les bé i, aquest cop sí, de jugar-les ràpid. Des que el passat mes de gener, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen va desgranar la política energètica per als propers anys posant el focus en aquesta nova modalitat energètica molts territoris van començar una cursa a la qual no tots seran finishers. Els incentius econòmics seran espectaculars i els impactes en creació de riquesa i ocupació, tots dos de valor afegit, també. Per tant, s’imposa la selecció natural, com acostuma a passar quan quelcom val la pena.

No pretenc posar aigua al vi, però en els darrers anys, les comarques de Tarragona han acumulat un seguit de decepcions a l’hora d’atreure inversions estratègiques, sigui per un motiu o per un altre. Em venen al cap projectes com l’ITER, que havia de venir a Vandellòs i que finalment va anar a França o el projecte de BCN World –ara Hard Rock Cafe– que complirà 10 anys amb el més calent encara a l’aigüera. Pots estar d’acord o no amb aquests projectes, però la realitat és que cap d’ells ha reeixit, malgrat els fronts comuns que també van generar al seu voltant.

Tenim bones cartes en aques-ta partida. Ara és hora de ju-gar-les. De jugar-les bé i, a-quest cop sí, de jugar-les ràpid

No val a badar, doncs. Com a exemple proper, el pas endavant que ha fet el País Basc, amb un gran acord també entre administracions i empreses que assegura que ho faran realitat, sigui amb fons europeus o sense. Altres territoris europeus s’estan movent en la mateixa línia. Hem de passar, doncs, de l’escenificació que vam veure ahir a l’acció. I, sense mirar de reüll ningú, preguntar-nos si estem disposats a fer el mateix que el País Basc.

L’hidrogen verd o renovable tanca el cercle de les energies netes. Ja funciona com a font energètica, per la clau perquè adquireixi la condició d’energia verda és que a l’hora de produir-lo s’utilitzin energies renovables. Per tant, necessitem desplegar els actuals plans d’implantació d’energia solar i eòlica amb tot el seu potencial. Tenir-les a prop per alimentar les hipotètiques hidrogeneres és també sumar punts a aquesta, no ho oblidem, encara només candidatura.

El projecte de la Vall de l’Hidrogen de Catalunya compta amb grans lideratges empresarials, com Repsol, Enagas o l’AEQT. Però cal comptar també amb les pimes del sector, per desplegar tota aquesta xarxa de generació d’energia renovable. I cal una altra cosa: generar mercat, que és una de les claus de l’èxit. A banda de l’esmentat consum industrial, un altre camp on l’hidrogen renovable ha de tenir molt recorregut és el de la mobilitat. En pocs anys, veurem com la quota de vehicles impulsats per aquesta energia creix exponencialment. En particular, en l’àmbit del transport públic.

Faig aquí un petit incís. Aquests darrers mesos tenim un debat al territori sobre un projecte que dormia a un calaix i que ara sembla reactivar-se: el TramCamp. La fórmula tramviària és sostenible, sí, però la seva capil·laritat és molt limitada, perquè està lligada a les vies, que són cares de construir i es constitueixen en una nova barrera. Els busos impulsats per hidrogen verd són una alternativa en què ja estan pensant les ciutats més capdavanteres en mobilitat sostenible. La inversió és molt menor i les emissions -el gran hàndicap de la mobilitat rodada- inexistents. A més, apostar pels vehicles convencionals et deixa més marge de maniobra per adaptar-se als canvis tecnològics que l’opció ferroviària, d’evolució més lenta. Si volem que el transport públic guanyi quota d’usuaris, necessitem que sigui eficient i que arribi quant a més punts millor. I en això la comparació entre totes dues opcions no deixa cap dubte.

En resum, l’hidrogen verd és l’energia del futur i ara és el moment, perquè necessitem uns anys per estar preparats a la progressiva desaparició del petroli. I Tarragona està ben posicionada. Sense oblidar que, amb una Vall de l’Hidrogen aquí, Catalunya podria deixar de ser depenent energèticament per arribar a exportar-ne. I això sí que és una estructura d’Estat, sense voler entrar en política, perquè el raonament també s’ha de fer en el conjunt d’Espanya. Hem escenificat el front comú, donem-li tot el múscul que necessiti perquè passi a l’acció.

Temas

Comentarios

Lea También