Aprendre dels clàssics. El pas del dolor a l'alegria o viceversa

I així com a la fi de l’alegria ve el dolor, també acaben les misèries per la joia sobrevinguda.» Aquesta és una de les frases del començament del gran clàssic, el ‘Decameró’, de l’escriptor (pre)renaixentista florentí Giovanni Boccaccio (1313-1375).

Obra imprescindible de la literatura amb diverses traduccions catalanes, la primera de les quals és del 1429, vora 70 anys després de la seva publicació a la República de Florència.

El llibre explica com set noies i tres homes joves fugen de Florència tot escapant dels perills de la pesta negra. Per a distreure’s en aquest exili, durant deu dies, cadascun d’ells ha d’explicar una història d’enginy, burles i llicències per a fer mengívoles les circumstàncies.

Aquella pesta negra del 1348, també va arribar a Catalunya, via Gènova. Ens va venir del llunyà orient (si fa no fa, el mateix camí que ha fet la Covid 19). D’aquella epidèmia, Boccaccio ens va deixar aquesta magnífica obra literària. A casa nostra va quedar, miraculosament, la famosa Dansa de la Mort de Verges.

Avui dia, amb l’epidèmia precisament encara en dansa, l’única cosa que quedarà per a la posteritat és l’egoisme malaltís dels nostres contemporanis i el mal humor sorgit per no poder anar a fer la cervesa al bar.

Boccaccio no vol enutjar el lector explicant les desgràcies que han de viure a la seva època, però ens posa en situació: «Era l’any de la fructífera Encarnació del fill de Déu al nombre de 1348, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra, pervingué la mortífera pestilència.»

Era la pesta negra que va acabar pràcticament amb la meitat de la població de Catalunya i d’Europa. Començava amb un mal senyal: et sortia sang del nas i, com escriu Boccaccio, després «naixien tant als mascles com a les femelles, sota les aixelles o l’engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d’altres com un ou...».

Al cap de tres dies anaves cap al clot. Potser, davant tanta desesperació, per això va escriure aquest ‘Decameró’ ple de faules i facècies que tenen un encant i un esperit optimista que representaria el nostre Netflix de torn, que ens ha ajudat a passar les hores de desassossec de la pandèmia actual.

Pandèmia que sembla haver passat, tot i els alts índexs encara de contagi i que no és res comparada amb les desgràcies que va patir el nostre país a la baixa Edat Mitjana.

Recordem que el 1333 es va conèixer com «lo mal any primer». Fou un temps de gran tribulació a causa de misterioses males collites.

Però la cosa no va acabar pas aquí. El 1347 hi va haver un altre any de fam. El 1348, la pesta negra, com dèiem i que va durar uns grapat d’anys. El 1357, vam patir una plaga de llagostes que van deixar els camps nets. Entre el 1362 i el 1363 a casa nostra vam patir l’anomenada pesta dels infants, una estranya malaltia que només afectava als nens.

El 1371, una altra pesta. El 1374, més males collites i una altra pestilència (o la mateixa com si fos un rebrot). I atenció. Es registren pestes durant els anys següents: 1381, 1396, 1410, 1429, 1439, 1448, 1457, 1465, 1486, 1493, 1494 i 1497.

Entre això i les guerres que van venir després amb Castella, és veritablement un miracle que el poble català encara tinguem esma.

Per no parlar dels terratrèmols. El 1373 (epicentre a la Ribagorça i la Vall d’Aran que va fer destrosses fins i tot a Lleida, Cervera i Barcelona), 1427, 1428 (el de l’epicentre a Camprodon que va causar mil morts, entre ells vora 30 persones que sortien de la missa de la Candelera a Santa Maria del Mar amb la caiguda de la Rosassa que els va fer xixina) i el del 1448. Recordem que hi ha experts que afirmen que en breu hi pot haver un altre gran terratrèmol a les nostres terres. Que es veu que ja toca.

Tot són desgràcies. Quan no és una guerra a Europa, és una pandèmia. Sort de Boccaccio que de tant en tant, per aquells que encara tenen esma de llegir alguna cosa de profit, ens recorda quelcom que sempre cal tenir present: «la justa ira de Déu tramesa damunt els mortals a fi de corregir les nostres iniqües obres.»

Periodista i escriptor excèntric
Vilallonguí. Prematurament envellit. Amb la vista destarotada i dedicant-me al temut i desprestigiat ofici de l’escriptura. Per acabar-ho d’adobar sóc periodista i el sr. Marcel·lí Virgili em persegueix en els meus malsons. Tothom ha de dur la creu del seu calvari.