El repte de la sequera

El preàmbul de la Llei 9/2023, de mesures extraordinàries i urgents per a afrontar la situació de sequera excepcional a Catalunya diu: “La sequera és un efecte més de l'emergència climàtica global en la qual Catalunya està immersa i és un repte de país prendre decisions fermes per a impulsar les mesures concretes que ajudin a mitigar-ne els efectes”. El legislador hauria fet bé d’escoltar a Raimon quan diu “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa”. Gran climatòleg es va perdre, doncs en 14 paraules explica les característiques de la precipitació al clima mediterrani: aridesa estival, precipitacions torrencials, especialment a la tardor, i llargs períodes on la pluja és sensiblement inferior a l’esperada, les sequeres, com l’actual, com la de 2005-2008, com la de 1993-1996 i com les que s’han produït molt abans que els humans alteréssim el clima.

Dit això, la sequera meteorològica no tan sols es relaciona amb la quantitat d’aigua caiguda, sinó també amb la que l’atmosfera reclama en forma d’evapotranspiració. Donat que la relació entra evapotranspiració i temperatura és gairebé lineal, podem establir que el canvi climàtic sí ha de tenir l’efecte d’agreujar la intensitat, duració i probablement, freqüència del fenomen sequera.

He fet servir en el paràgraf anterior el terme “sequera meteorològica”. És important fer la precisió, doncs la seva persistència ens porta a la sequera agrícola, la hidrològica i la socioeconòmica. Per això, la segona part del preàmbul sí és encertada i reflecteix la necessitat de legislar sobre un fenomen recurrent, que – segons la major part de les projeccions climàtiques – s’intensificarà progressivament.

Fer front a la sequera és una necessitat i un repte complex, especialment en un territori com el Camp de Tarragona, amb més de mig milió d’habitants (sense comptar amb la població estacional), on conviuen activitats tan dispars com l’agricultura, la indústria, o el turisme, totes elles intensives en requeriments hídrics i igualment necessàries.

Admeto que les restriccions són el pla de xoc davant d’un episodi puntual, però la resposta a un fenomen periòdic i en intensificació ha de passar per la planificació, la racionalització de l’ús, la reducció del malbaratament, la recerca i implementació de nous sistemes que estalviïn i reutilitzin l’aigua i l’educació ambiental.