8M dividit

Com a feminista de sempre se’m fa molt difícil prendre partit per algun dels dos grans sectors en què s’ha dividit en els últims temps el feminisme arran de les lleis promogudes pel Ministeri d’Igualtat que dirigeix la ministra Irene Montero. Són dues lleis, la llei Trans, ja en vigor, i la de Només Si és sí, en procés de reforma.

Hi trobo elements a favor i en contra en les dues posicions i costa d’entendre com s’ha arribat a posicions tan confrontades i pràcticament irreconciliables.

D’una banda, estan les feministes que s’autoanomenen clàssiques i radicals i de l’altre les que donen suport a les noves teories que se suporten en una línia postmoderna basada, en part, en el moviment queer.

Un moviment molt propi d’aquests temps líquids que vivim on molts s’estimen més no prendre posició que en el terreny de la sexualitat vol dir considerar-se no binari, sense sexe definit.

Una de les principals línies de confrontació entre els dos corrents és com es defineix la persona en el registre. És a dir, se substitueix la definició per sexe, un aspecte que és biològic, per la definició per gènere, un aspecte que depèn més de la personalitat.

Consideren les feministes, diguem de Podemos, que el sexe biològic és una ficció opressora mentre que la decisió que cadascú pugui prendre sobre la seva masculinitat/feminitat hauria de definir la seva identitat.

En canvi, les feministes clàssiques creuen justament que això repercuteix en una minva de drets històrics que les dones havíem aconseguit després de molts anys de lluites.

Però en concret aquests dies la polèmica està centrada entre els dos partits del govern de Pedro Sánchez que no només no es posen d’acord en reformar la llei de Només sí és sí sinó que ni tan sols intenten negociar.

El fet que l’entrada en vigor de la llei donés lloc a reduccions de penes i excarceracions de condemnats per violació va impel·lir la banda socialista del govern a tirar endavant una reforma sense ni tan sols negociar amb el Ministeri d’Igualtat, de Podemos, que va ser qui va impulsar aquesta llei.

Irene Montero i Podemos en general no creuen que s’hagi de reformar la llei perquè estan convençudes que les reduccions de penes als violadors formen part d’una interpretació judicial contrària a les posicions feministes. Sigui com sigui sembla que el més lògic és mirar d’aturar aquesta interpretació, sempre partint de la base que per més penes que s’imposin aquesta no és la solució per evitar les agressions contra les dones sinó que el que calen són polítiques socials i formatives en aquest sentit.

Per exemple perquè no fer formació per jutges i legisladors en aspectes d’igualtat.

S’ha de canviar el punt de vista en general i tothom ha de tenir clar que només sí és sí, que no val aprofitar-se de l’estat d’embriaguesa, d’una relació de poder o del que sigui.

La qüestió és ara, però que la divisió en el món feminista sembla irreconciliable i farà molt mal aquest 8M, el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Una commemoració reivindicativa i històrica del feminisme des de posicions fonamentalment d’esquerres, sobretot al nostre país. No convé gens aquesta divisió que cada dia que passa s’agreuja més. Hi ha convocats per avui tota mena d’actes, molts des de posicions oposades.

Les Feministes de Catalunya, contràries a les lleis, convoquen una concentració feminista abolicionista (de les lleis) sota el lema «Tots els Drets, Tots els Dies». A la tarda hi haurà la manifestació unitària. Hi confluirà tothom encara que partiran de llocs diferents.

A la manifestació d’avui doncs ens hi trobarem totes, i tots fins i tot el PP que aprofitant que existeix la controvèrsia s’ha apuntat al carro de la protesta i hi anirà amb l’eslògan de «No a la llei trans», com les feministes clàssiques (sic).

I això després d’haver donat suport a Pedro Sánchez per tirar endavant la reforma de la llei de Només sí és sí.