Crònica inusual de Madrid. Al marge marginal de totes les històries

M’assec en una terrassa de la Plaza Mayor i em disposo a fer la tradicional «relaxing cup of café con leche». Se m’acosta un limpiabotas i em diu que no té betum per a unes sabates blaves però que les hi donarà un parell de capes d’incolor i quedaran ben enllustrades. M’agraden els bells oficis gremials i penso en la gent humil que hi treballa.

Havia pensat fer una crònica política, que a Madrid te la trobes només passejant: porta sí, porta no, hi ha un guàrdia civil, un policia, un municipal; veus caravanes de cotxes oficials amb escorta, i escortes amb el pinganillo de cable arrissat et creuen pel carrer. Edificis oficials de les administracions concèntriques: ministeris, conselleries, regidories, i les ambaixades i consolats i els quarters generals dels exèrcits. Madrid és l’Estat i un Estat potent, a punt de presidir la Unió Europea, malament rai minimitzar-lo. A partir d’aquí, hi hauria, sí, un munt de cròniques possibles: el Madrid institucional on tothom té corresponsals polítics.

Però el limpiabotas s’acotxa, seu al seu tamboret portàtil i me’l miro. Encara no fa prou fred però porta un abric molt tronat. Li pregunto si és de Madrid i «no, en Madrid ya casi nadie es de Madrid. Yo soy de San Sebastián». Li dono conversa explicant-li que hi vaig viure molt de temps i que Donostia és una ciutat bellíssima. Ho comparteix i em parla del seu barri de Gros, que li sembla especial i literari. Però va marxar fa vint-i-set-anys i no hi ha pogut tornar per manca de recursos.

Trec punta a això del barri literari i li pregunto si li agrada llegir. Sí, li agrada, i comença cada dia pel diari El País que, em diu, justament escriu molt literàriament. Li responc que jo soc periodista i mira que bé. «¿Y usted de qué escribía en el País Vasco?». De terrorisme. Em fita i té curiositat per saber si he parlat amb víctimes, quin sentiment els queda, «si habrán vivido un atentado o les habrán matado un familiar, eso no van a olvidar». Conserva la sintaxi castellana «foral», diguem.

Viu al dia, en una pensió d’allà al costat, al carrer Mayor. Quan la pandèmia, no la podia pagar però per les reglamentacions ad hoc no el van poder fer fora, tot i que el pressionaven perquè se n’anés, fins i tot l’insultaven, però va aguantar. «Vostè ja deu tenir edat de jubilació», li dic. I tant que en té, però no ha cotitzat mai i per tant depèn dels seus braços, «hasta que aguante». No cobra cap ajut i l’encoratjo que el demani, diu que no mentre pugui treballar, que hi ha gent que el necessita més. L’evangèlica generositat dels humils!

Li pago com si m’hagués fet un parell de serveis, un per sabata. Quan es fa fosc, el Madrid del centre és el mateix però emergeixen els habitants que s’amaguen de dia. Als carrers de més caixet i botigues fashion, paren els cartrons els sensesostre i cau el llostre com cau la pena al bivac de la intempèrie. Una dona deixa les cames sense tapar, a la fresca: té flebitis. A les tauletes de nit de les llambordes, ampolles d’aigua, tetrabrics de llet o de vi, alguna llauna de cervesa. Gairebé onze per cent d’atur a la comunitat de la capital de les Espanyes.

Ens movem pel barri de Chueca, classe mitjana, castís, i només a cent metres, un dels cafès més bonics de Madrid, el Círculo de Bellas Artes, que estimo des que hi anava a conspirar contra la dictadura amb la cèl·lula d’artistes del Partit Comunista, amb el cantant Víctor Manuel i l’actor Juan Diego –quin greu que te n’hagis anat, Juanito!– de caps de colla. Davant per davant hi ha la preciosa església barroca de San José, on va cantar missa el gran Lope de Vega i va ser batejat el beat Álvaro del Portillo. Allà hi viu el Cristo del Desamparo d’Alonso de Mena, que crida a la compassió, bellíssim sentiment avui políticament incorrecte però que inspira aquesta crònica inusual de Madrid, al marge de totes les històries. Per la porta lateral de la parròquia, s’entra al local de Narcóticos Anónimos, sempre hi ha usuaris esperant, i a les hores de menjar, s’hi fan cues.

Quan el limpiabotas acaba la feina, li pregunto pel nom. Miguel, es diu Miguel. El convido a xurros i em dona les gràcies perquè «usted me ha ayudado». Abans de marxar, m’estén les mans i em demana que l’estiri cap amunt per aixecar-se del tamboret. Aquelles mans, aquella força, el contacte físic, em van emocionar. Cada cop que torni a Madrid, hi aniré amb les sabates per enllustrar. I ja faré una crònica política.