Estampes d’una Diada. Recull d’imatges d’una nació desorientada

Com pràcticament cada 11 de setembre m’acosto als llocs de referència de la capital del país que no existeix (per la manca de voluntat dels qui ostenten el minso poder amb el qual s’acontenten) i faig fotografies mentals que, com postals, construeixen un conjunt d’instantànies, les quals anualment em mostren algunes realitats que massa sovint passen desapercebudes.

En plena ofrena floral a Rafel Casanova em trobo un petit grup de persones d’edat venerable que duien l’estendard dels Cors d’en Clavé. Parlem una estona. Són pocs i cap de menys de 60 anys, la qual cosa demostra la manca d’amor a les pròpies tradicions del país, entre les quals hi ha el cant coral d’arrel popular.

Com ja he dit altres vegades, ara, la tradició és asseure’s al bar i fer el cul gros mentre el cap es va enterbolint gràcies a les cerveses acumulades. I això ens marca la situació exacta del tarannà dels conciutadans nostres, tinguin la nacionalitat que tinguin (o vulguin tenir).

El Fossar de les Moreres és un lloc cada cop més feréstec. Se l’han fet seu grups d’una esquerra radical de difícil etiquetatge polític, el qual, tot aquell que és sospitós de no pensar com ells, és titllat de feixista a l’instant i fuig increpat de males maneres. No cal ni dir que és tradició que la nit abans hi hagi tota mena de xiulades i esbroncades, que, segons els anys van, ara per uns i ara pels altres.

Allò més trist i lamentable d’un espai de memòria històrica com el Fossar són els dos bars que es mantenen plenament oberts tant el dia 10 com l’11 de setembre. M’argumentaran que: «Pobra gent, amb la crisi, la pandèmia, que en aquests dos dies poden treure el ventre de penes...». Tanmateix, enlloc més del món veureu que un monument històric de reverència i solemnitat sembli el casinet del poble amb tot de gent fent-la petar, ignorants d’allò que trepitgen.

Surto de la manifestació de mitja tarda en la qual puc veure tot de participants més interessats en passejar que no pas amb el discurs polític que s’hi realitza i pujo per Via Laietana, convertida recentment en una mena de zona de guerra. S’hi fan unes obres que han provocat l’odi general dels taxistes i de tota mena de treballadors que els cal moure’s amb vehicle per la capital. Passem per davant d’una famosa comissaria amb tot de policies ben armats. Pel sol fet de passejar-hi, encara que tinguis les banderes desades i cap senyal et pugui definir en cap pensament polític, et miren com si realment fossis sospitós d’haver comès qualsevol malifeta.

A una bona part de les persones que conviuen amb nosaltres els molesta que els catalans, com passa arreu del món, siguem nacionalistes i estimem el nostre himne i la nostra bandera. Seguint els escrits de Rovira i Virgili, ell ja diu que el nacionalisme és d’avui i és de demà, perquè al capdavall és una realitat internacional. Quan et retreuen que siguis nacionalista català, és perquè els dol i va contra el seu nacionalisme, majoritàriament l’espanyol.

Els cors freds, com deia el polític, periodista i gran especialista en les nacionalitats d’arreu d’Europa, es podien palpar en aquesta Diada. No pas tots, és clar, però recordem que també havia escrit: «Què és una nació? És una terra amb ànima», cosa que l’il·lustre tarragoní deia l’any 1937 en plena guerra, quan aquesta ànima es perdia, igual com ara.

Potser sí que enguany no pas tots els cors eren freds, però en les postals d’aquesta Diada hom podia sentir com, molt a poc a poc, s’anava dissolent l’ànima de la pròpia nació.

Antoni Rovira i Virgili, que, tot i personalment, no combregar en part de les seves idees d’esquerres pròpies de l’època, sempre ha estat un referent per a mi. Pocs el tenen present, però convindria rellegir-lo, sobretot quan, sense manies i sense vergonya, exposa clarament quina ha de ser la pàtria dels catalans i que el patriotisme és fonamental si volem salvar-nos.

Referent a la Diada diu: «Els herois del 1714 van donar la sang i la vida pel doble ideal de llibertat: la llibertat dels catalans com a homes i la llibertat de Catalunya com a nació». A partir d’aquí que cadascú actuï en conseqüència.