«L’ermità va dir: hi havia un mercader que s’alegrava cada vegada que tenia una pèrdua i s’entristia cada cop que guanyava alguna cosa. Moltes persones hi havia en aquella terra que coneixien la manera de fer que tenia el mercader, de la qual cosa se’n meravellaven fortament.
Un dia es va esdevenir que el mercader va perdre mil lliures en una nau que havia naufragat. Aquell mateix dia el mercader, amb alegria, va fer un gran convit. Una de les persones que el mercader havia convidat li va demanar pel fet que s’entristís quan tenia guanys i, en canvi, s’alegrés quan tenia pèrdues.
El mercader li va respondre: Senyor, guanyar béns temporals és obtenir glòries vanes, ocasió de tenir orgull i vans delits temporals.
I d’aquestes coses, tothom n’hauria de tenir por. I per això tinc temor que no se’m multipliquin les riqueses. En canvi, quan perdo els béns temporals, aleshores guanyo pobresa, però també paciència, fortalesa, justícia i temprança.
És per aquest fet que hom hauria d’alegrar-se quan guanya aquestes riqueses espirituals, amb les quals hom guanya Déu. I de retruc, guanya bondat, grandesa, poder eternitat, saviesa, voluntat i dignitat. [...]
Molt es meravellà Fèlix del gran guany que una persona podia aconseguir multiplicant una virtut en una altra, ja que hi ha un guany major que aconseguir diners, castells, viles i ciutats, i aquest és el de guanyar virtuts. Més perd qui per guanyar diners i coses temporals, deixa de guanyar virtuts».
Vet aquí un breu fragment del capítol XLVIII de la vuitena part, la dedicada a l’ésser humà, d’un clàssic de Ramon Llull escrit el 1286 a París titulat: Fèlix de les meravelles del món, conegut també com a Fèlix o llibre de les meravelles.
La versió al català modern és meva i evidentment se’n perd l’estil, però, entre que llegim poc, i si us deixo el text del català del segle XIII, hauríeu fumut el diari al foc. Per això m’he permès aquesta poc honrosa gosadia.
El capítol titulat De guanyar e de perdre, que segueix la conversa neoplatònica que és tot el llibre i que tenen Fèlix i l’ermità (l’aprenent i el mestre) com a protagonistes, m’ha semblat prou rellevant després d’observar alguns panorames tristíssims un cop passades les eleccions municipals.
La paràbola o història d’aquest mercader és estranya als ulls moderns i també als ulls de la gent del temps de Llull, on la fal·lera del guany ja, si fa no fa, era com ara.
Ell mateix ho explica al pròleg: al París de fa 737 anys, la majoria de la gent només es preocupava de les possessions terrenals, abandonant qualsevol virtut que, en aquest cas era lligada a Déu, però que, en la irreligiosa societat actual, no es poden pas bandejar.
Hem vist espectacles tristíssims de personatges de grans ciutats i també de viles petites que no podien pair perdre unes eleccions. Aferrats a la trona com unes paparres, o bé fugien irats del nou consistori acabat de formar, o bé es conxorxaven amb finalitats poc clares per a continuar abocats a la menjadora política.
Menjadora que, tret de grans urbs com és el cas de Barcelona, sol ser minsa, per no dir ridícula.
Però, malgrat tot, l’afany del poder, l’orgull, la vanitat d’una glòria efímera, poden més que la humilitat de l’acceptació d’una pèrdua.
L’ensenyament del beat (per cert, que hi ha una escena curiosa amb uns jugadors d’escacs, escrit ‘scachs’ en català antic) només pretén fer un toc d’alerta, tant abans com ara, de la importància de quelcom tan simple i tan difícil com la pràctica de les virtuts.
Virtuts. Vet aquí un seguit de capacitats o potències intrínseques a l’esperit humà que, gràcies a la deficient educació actual ni s’ensenyen a l’escola, ni majoritàriament no s’ensenyen a les cases, amb uns pares amoïnats per moltes altres distraccions mundanes, entre elles, els guanys.
Malgrat la llarga tradició de la nostra cultura, malgrat la possibilitat que avui dia tothom tingui fàcil accés a qualsevol text... tot és predicar en el desert. I com a molt, el nom de Llull, a quatre pelacanyes, només els vindrà al cap el nom d’un jugador de bàsquet.
