L’agricultura no és la responsable de la manca d’aigua al camp

Els meus primers anys d’experiència periodística estan molt vinculats a diferents episodis de la lluita per l’aigua al Camp de Tarragona. L’escassetat tradicional de la regió és va veure augmentada als anys 80 pel procés d’industrialització basat en una indústria química gran consumidora, en la urbanització creixent i també en el turisme de masses a la costa. Els magres aqüífers existents es van sobreexplotar, es va salinitzar l’aigua dels pous i això va provocar, no solament seriosos problemes en el subministrament urbà, sinó que també va col·locar contra les cordes a l’agricultura del territori que ja començava a anar de davallada.

En aquest context, el sector pagès fou el primer en defensar la necessitat de parar l’espoli de l’aqüífer, bo i buscant solucions no solament per l’aigua de rec, sinó també per la de boca. Foren doncs els pagesos els que donaren les primeres senyals d’alarma i que entengueren que els calia controlar la primera font del seu subministre: el Pantà de Riudecanyes.

A partir d’aleshores va començar una gestió eficient que va comportar, entre d’altres coses, una tasca de millora de les canalitzacions per a no perdre aigua, la recerca de finançament per acometre el recreixement de la presa i també va posar a l’agenda política la necessitat d’encarar decididament el principal problema que patia aleshores tot al Camp de Tarragona.

Més de 40 anys desprès , la sequera que estem patint enguany, augmentada per l’evidència del estralls que està provocant el canvi climàtic, ha permès que alguns nous actors socials com els ecologistes, l’ACA i d’altres amb interessos no confessats a Siurana, culpabilitzessin al que queda de la pagesia del Camp de Tarragona de la manca d’aigua.

Al meu parer fan trampa i ho saben; en els darrers 15 anys abans de la pandèmia els conreus d’avellanes han passat de 36.000 Ha. a 14.000 Ha., molts altres son abandonats progressivament. Però encara més, l’envelliment dels pocs agricultors que queden és més que evident –la mitjana d’edat se situa ara en 55 anys– i com que les explotacions són petites, la manca de rendibilitat fa inviable la seva supervivència.

Amb aquest panorama: algú pot creure que ells són els culpables de l’esgotament dels cabals del Siurana? Decididament, no. I els que ho diuen cometen un greu error; el dia que entre els fonamentalistes de l’ACA i els ecologistes de cap de setmana aconsegueixin fer plegar els pocs pagesos que queden, el panorama del Camp serà patètic: s’haurà trencat la darrera barrera verda que fa que encara la colonització urbanística no hagi anorreat del tot el territori. Les explotacions abandonades s’ompliran de pins que cremaran d’allò més quan hi hagin incendis, de senglars que baixaran a mar i conviuran amb els turistes, de coloms agressius com els de Reus, d’aus alienes que s’ensenyoriran de les nostres contrades i d’altres espècies animals comunes, com ara els gats, o rares de les que abandonen els seus propietaris urbanites.

No, ningú defensa la pagesia ni el paper dels que encara malviuen de la terra; fins i tot la Conselleria de la Generalitat ha canviat de nom, ara es diu d’Acció Climàtica, alimentació i agenda rural. Agenda Rural? En que consisteix això? Que fa la senyora Consellera: anar certificant la mort de la pagesia arreu del país?

Als urbanites actuals sembla que l’únic que els interessa de la terra del Camp és que sigui un espai per anar-hi a passejar els caps de setmana o un indret amb una bona oferta de cases rurals per anar-hi a fer estades grupals i si es pot, alguna ‘rave’. No saben, ni els preocupa, que la majoria dels aliments que mengen ara venen de fora, que s’han perdut els conreus autòctons i que aquest sector de la producció econòmica és cada cop més irrellevant.

Els pagesos responsables de l’esgotament dels cabals dels pantans? S’ha de tenir molta barra no solament per dir-ho, sinó simplement per pensar-ho; però dissortadament, a casa nostra els que viuen de la terra no tenen ningú que els defensi i així ens van les coses.