La veu eterna de Sants a Harlem: «Anirem tots cap al cel»

«Anirem tots cap al cel! / Amb les mans ben netes! / Anirem tots cap al cel, / que sonin les trompetes!». L’any 1965, als albors de la Nova Cançó, Núria Feliu va fer un èxit d’aquesta cançó que ara trobo que li és el millor rèquiem. Composta per dos dels grans, Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, música i lletra també del Se’n va anar, traspua aquella alegria que li era inherent.

L’aportació més corpòria de la Feliu era la veu, «la» Feliu era ben bé una diva que podia haver cantat òpera perquè arribava on volia sempre afinada i sabia música molt passada pel conservatori. Havia estat deixebla del mestre Millet, la va descobrir el mestre Ros Marbà i «quan em demanen consell, recomano estudiar música d’entrada. No entenc com es pot trepitjar un escenari sense una tècnica vocal». Va triar el camp popular, sobretot els estàndards nord-americans i el jazz, sovint amb la companyia immillorable de Tete Montoliu: era molt de Sants, però quan cantava era de Harlem.

El primer cop que vaig entrar a casa seva em vaig topar de lloros amb un piano Chassaigne-Frères –el fórmula u de la gamma vertical–, igual que el de la meva mare i en el qual jo vaig fer les primeres passes amb les mans fent de peus. Ohhhhhh! M’hi vaig abocar i em va dir, «toca alguna cosa, nen», em deia «nen». Estava preparant el seu disc Cançons d’entreguerres i em vaig empescar Lili Marlen. Sempre compromesa amb el país i les causes universalment nobles.

Com a mètode de treball, Núria Feliu, com la Caballé, tocava les cançons al piano abans de cantar-les, i, en aquest cas, va fer una cerca de partitures per mirar de fer aquells temes tan emotius el més canònicament possible. La majoria les va trobar a Can Beethoven, a la Rambla, que més que una botiga de música era un santuari. I li va sortir una obra d’art, per a mi un dels seus millors discs, en què s’atreveix amb grans clàssics populars, fins i tot el tango de Gardel El día que me quieras, traduït al català pel mateix Andreu, El dia que m’estimis.

Podia amb tot, amb Apel·les Mestres i Espriu, i amb el Vangelis de Blade Runner, aquí sí, amb tots els ets i uts –«ut» és el do en la primera nomenclatura– de la cantant d’òpera: al costat del seu amic Josep Carreras. «Amb en Josep Maria érem amics del barri, vam estudiar amb la mateixa professora música, la senyora Prunera, vam coincidir a l’Orfeó»... I finalment van fer un disc junts, Més que mai. Un altre amic seu, Joan Manuel Serrat, ha versionat diverses cançons d’ella i un altre cantant extraordinari -preservo l’off the record per no ferir sensibilitats entre col·legues-em va confessar que li semblava la millor veu femenina de Catalunya; quan li vaig dir, es va posar vermella i va dir, «no sé, potser el color i que quan canto hi poso tota la bateria»...

A diferència de la gran majoria d’artistes de la Nova Cançó, ella no era cantautora sinó intèrpret, i d’una gran paleta que va de les nostres cançons al bolero, el cuplet, francesos i italians, el jazz sobretot, sempre en català. I ho reivindicava: «És clar que soc una intèrpret. Puc anar molt lliure a l’hora de triar, no estic lligada pel fet de ser compositora. Jo trobo una cançó que m’agrada, me n’enamoro i la faig meva, sigui d’en Brel o de l’Ellington». Quines jam-sessions que es muntaran allà dalt!