Atomització cultural, rèmora per a la projecció del territori

El Diari ens demana fer balanç anual de l’oferta cultural de la demarcació. Aquest territori no és especialment conegut per aquests actius. Més enllà del patrimoni, on Poblet i Tàrraco –amb el segell de la Humanitat– persegueixen situar-nos entre places més ben posicionades, anem molt per darrere de Girona, amb la seva marca de ciutat i costa de festivals, i a anys llum de les noves capitals culturals sorgides en democràcia –Bilbao, València, Sevilla– que s’han sumat a altres amb pedigrí: Santiago, Salamanca o Donostia. Aquestes tres ho van ser de la cultura europea. Recorden la vergonyeta de Tarragona quan fou escollida Donostia?

Comptem amb edificis, temples i monestirs on impera el silenci i el recolliment, immersos en una posada en escena del segle passat. La tecnologia digital i els formats immersius hi escassegen, amb brots verds com Poblet o el Gaudí Centre. Si comparen el rendiment que l’extremenya Mèrida treu a la seva saba romana, amb el lideratge troncal del seu teatre, els 68 anys del Festival de Teatre Clàssic i altres de nous com l’Stone & Music Festival, amb el que obté Tàrraco, urgeix la reflexió.

La demarcació tampoc no s’ha colat entre les 10 localitats creatives de la UNESCO. Sevilla i Llíria ho han aconseguit amb la música; Barcelona i Granada, amb literatura; Terrassa i Valladolid, amb cinema; Manises, amb ceràmica; Bilbao, amb disseny, i Dénia i Burgos, amb gastronomia.

Brou d’emprenedors

Comptem amb emprenedors, que per norma general no han trobat prou suport de l’administració, sinó clientelisme i massa intromissions polítiques en les línies professionals. I no ens referim només al poder sinó també a certa oposició enfangada en allò de quant pitjor, millor. Ha faltat pensar en gran, debilitat comuna a altres àmbits.

Tot i així, hem crescut en recuperació o invenció de festes –desequilibrades a la balança folklore/espectacles– i en equipaments escènics i musicals. Les programacions estables d’arts en viu van més enllà de les ciutats grans i arriben a municipis petits –Alcover, Morell, Riudoms– o mitjans –Vendrell, Tortosa, Valls, Vila-seca–. L’oferta sembla suficient, encara que les xifres d’assistència postpandèmiques inquieten, com el descens de la presència de grups de músiques actuals de km0.

Només centrant-nos en les arts en viu, certes localitats petites han brodat iniciatives que les situen al mapa, fins i tot sense comptar amb un suport supralocal compromès: Vila-seca i la seva reformulada FiM (18 edicions); Deltebre i Deltrebre Dansa (16); Móra i Fira Litterarum (15); Pradell i Festival EVA de narració (13); La Ràpita, l’Ebre i l’Eufònic d’arts sonores, visuals i digitals (11); o el Priorat i Festival Terrer de música, vi, arquitectura i paisatge (6).

Discriminació negativa

La Generalitat ha discriminat aquestes comarques. Compareu els pressupostos dels mercats estratègics institucionals –trobades entre creadors, compradors i espectadors– i comproveu que la Fira de Teatre de Tàrrega, la Fira Mediterrània de Manresa d’arrel o el Mercat de Música de Vic, oscil·len entre 1,2 MEUR i 825.000 €, mentre que la Fira Trapezi de circ de Reus es frenà en 520.000. D’altra banda, el Festival Internacional de Música Pau Casals del Vendrell (41 edicions) i el d’Altafulla (35) haurien d’estar mimats per les institucions supralocals. Sumeu-li que els mitjans d’abast català i espanyol han ignorat les iniciatives de la demarcació.

Que la marca Costa Daurada no ha tingut un rol homologable al de la Costa Brava és una altra evidència. D’aquí els alts i baixos al Festival de Cambrils, ara de nou al pòdium estiuenc tarragoní. Cada iniciativa fa un esforç ingent, però no pot competir amb les que, en altres territoris, compten amb plataformes supralocals que contribueixen a vendre el producte. Aquí han estat impensables promocions conjuntes com la d’Euskadi i els festivals de jazz.

Reptes de futur

En aquestes febleses trobem claus de futur. Seria útil professionalitzar més el sector, homologant els recursos amb altres llocs exemplars: Festival de Cinema de Sitges (2,5 MEUR) o Temporada Alta a Girona (3 MEUR). Trenquem amb l’escassetat de visites de creadors estatals i internacionals i creem sinergies amb els locals, més enllà del cas puntual del FITT Noves Dramatúrgies. No està renyit amb descobrir un camí diferenciador, un segell personal, un storytelling propi on s’uneixen línies pràctiques i know how per reinventar-nos desacomplexadament. Hauríem de convertir els nostres actius culturals en un factor sorpresa que sedueixi el veïnat i, després, els visitants. Perseguim l’harmonia entre el patrimoni centenari i la contemporaneïtat conceptual i tecnològica, amb una dialèctica que enriqueixi el projecte final, convertit en actiu d’innovació i de futur.