Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Una altra crisi, un altre escenari

Munta i Baixa. Pellicer afronta per segon cop la gestió d’un gran sotrac econòmic, però la situació financera municipal és diferent a la de 2011  

Josep Cruset

Whatsapp
Josep Cruset.

Josep Cruset.

Comencem a sortir d’una gran reclusió i ens trobem amb una gran recessió. Haver de patir dues crisis econòmiques devastadores en poc més d’una dècada és una experiència inèdita. La durada i la profunditat de la provocada pel Covid-19 estan per veure, però els experts pronostiquen un impacte equiparable a la de 1929 i la de 2008, tot i que coincideixen que aquest cop no hi ha una fallida estructural tan nociva com l’esclat de la bombolla immobiliària ara fa dotze anys, sinó que el detonant és un virus i una quarantena mundial, i això fa pensar que pot tenir una evolució diferent.

La gran crisi iniciada el 2008 va incloure dues recessions a Espanya: la primera arran de l’enfonsament dels mercats financers i la segona simbolitzada pel rescat del sistema bancari el 2012, mentre l’atur arribava a màxims històrics.

La reobertura de les terrasses és la imatge més icònica de la desescalada i de reactivació de l’activitat econòmica. FOTO: Alfredo González

Comunitats autònomes i ajuntaments també van haver de ser rescatats i es veien obligats a aplicar fortes retallades. En aquells anys, l’Ajuntament de Reus tenia un lloc reservat als titulars sobre les ciutats amb més deute per habitant. El nou govern municipal CiU-PP sorgit de les eleccions de 2011 va haver d’afrontar aquesta delicadíssima situació. Així, la gestió dels números vermells –a més de l’esclat del cas Innova– van monopolitzar l’estrena de Carles Pellicer a l’alcaldia.

El deute ha baixat a la meitat

Nou anys després, Pellicer i els supervivents de l’equip que l’acompanyava aleshores tornen a afrontar la gestió d’un gran sotrac econòmic. Però l’escenari, almenys des de la perspectiva financera municipal, és diferent. Així ho va certificar, un cop més, el ple de l’Ajuntament de divendres passat, que va aprovar la liquidació del pressupost de 2019 amb un superàvit de 3,1 milions.

Res a veure a com estaven les coses aquell 2011, que es va tancar amb un dèficit anual galopant i un deute de 366 milions d’euros. Per poder fer-hi front, l’Estat va aplicar un rescat en forma de pla d’ajust –que en la pràctica implicava la intervenció dels comptes municipals–, la qual cosa va situar el deute de tot el grup Ajuntament en 405 milions. Al tancament de 2019, aquest deute és de 184 milions, amb una ràtio legal d’endeutament del 52,8%. L’ofegament financer que això implica és molt menor i l’Ajuntament té marge per recórrer al crèdit bancari.

Tot plegat es tradueix, entre altres coses, en un període mitjà de pagament a proveïdors de 9 dies, res a veure tampoc amb les factures acumulades als calaixos i els mesos i mesos d’endarreriments en el pic de l’anterior crisi.

L’Hospital ja és cosa del CatSalut

L’altre fet que modifica substancialment l’escenari és que l’Ajuntament ja no és el titular de l’Hospital de Sant Joan, ni del grup sanitari constituït al seu voltant. A banda de no haver-se de responsabilitzar d’un servei públic essencial molt sensible als ajustaments econòmics –i més quan la recessió haurà de conviure amb l’emergència sanitària que l’ha provocat–, el traspàs de l’Hospital al CatSalut implica que la Generalitat assumeix el deute pendent derivat de la seva construcció i el dèficit anual crònic que arrossegava la seva gestió, amb la qual cosa deixaran de recaure sobre els balanços municipals.

Tanmateix, tampoc existeix el risc d’una cadena d’insolvències com el que es va generar dins d’Innova amb el cànon de Metrovacesa, el pagament de la nova Fira, les participacions al Tecnoparc i Shirota... De fet, la liquidació d’Innova i l’aprimament del grup d’empreses municipals va ser conseqüència directa de la gran crisi del 2008 al 2014 i és també un altre canvi estructural envers aleshores.

Tot això no és cap consol per les persones que s’estan quedant sense feina, pels afectats pels ERTO, per les botigues que no tornaran a obrir, pels autònoms i empreses amb futur incert... però permetrà atendre millor l’emergència social i disposar d’un pla de reactivació econòmica que pot ajudar a salvar negocis i llocs de treball. Si més no, hi ha més marge de maniobra que el 2011 i es té l’experiència acumulada en aquell episodi.

Qui paga l’emergència social?

En qualsevol cas, la veritable capacitat d’actuació municipal la veurem al pressupost de 2021, que ja reflectirà la caiguda d’ingressos conseqüència de l’aturada econòmica i el dèficit generat per l’impacte sobtat del Covid-19 sobre el d’enguany.

Qui pagarà mentrestant els sobrecostos de les actuacions d’emergència i de les noves necessitats i prioritats? Això ens ho aclarirà la redistribució dels pressupostos de les diferents àrees. Serà il·lustratiu veure quines regidories seran les afectades per les primeres retallades.

Temas

Comentarios

Lea También