Miserachs: el Bernini dels goigs

No sempre es parla amb algú que treballa en el primer temple cristià que fou dedicat a la Mare de Déu i que alhora atresora relíquies del Pessebre de Betlem. Valentí Miserachs i Grau és un català que hi ha passat 46 anys, com a mestre de capella de Santa Maria la Major, Roma, basílica per a la qual ha escrit moltíssima música, sobretot en llatí. Preguntat sobre l’entorn, assegura que «és clar que, si hi penses una mica, imposa. Però, qui viu a Roma des de fa quasi 60 anys, passa per davant del Coliseu o de Sant Pere del Vaticà amb la indiferència que comporta el tracte quotidià. Dit en italià, ci si fa il callo, se t’hi fa la durícia».

Miserachs, ara mestre emèrit de Santa Maria, és un savi dels goigs, gènere de la literatura i música tradicional catalana. Ha cooperat amb els Gogistes Tarragonins, i ens il·lustra sobre el vessant musical d’aquest llegat patrimonial. Fa anys publicà dos volums compilatoris amb el títol “Música vocal catalana”, el segon dels quals està enterament dedicat a goigs i caramelles. Hi figuren 40 goigs, «però n’hi un bon grapat per afegir-hi, potser una trentena més», apunta.

Orígens paralitúrgics

Aventurats a datar les melodies més antigues conservades, el Valentí explica: «els goigs deuen ser com un epígon de seqüències, proses, ritmes, i de tots aquells cants, encara en llatí, que en la baixa edat mitjana anaven proliferant, al costat dels cants litúrgics estrictes, com a expressió d’una pietat popular que sempre ha necessitat expansionar-se».

I continua: «Moltes d’aquestes músiques deuen derivar de melodies modals, típiques d’aquests cants paralitúrgics, i de les quals tenim exemples tan coneguts com els del “Llibre Vermell de Montserrat”. Una de les més antigues i precioses és la dels Goigs de la Mare de Déu del Roser, de finals del segle XVI, quan floreixen les confraries del Roser. Pertany a una tradició polifònica homofònica, molt senzilla, d’un Renaixement molt tardà i com passat per aigua».

Precisament Santa Maria la Major, que regeix Miserachs, també atresora la tomba d’un personatge que nasqué en aquella centúria de la qual provenen algunes de les melodies més atàviques dels goigs: Gian Lorenzo Bernini, l’arquitecte de la majestuosa columnata i les estàtues de la plaça de Sant Pere del Vaticà així com del baldaquí de l’altar major.

Les tonades eren prou viatgeres i es pot trobar la mateixa en indrets ben diferents. Qui va dirigir l’Institut Pontifici de Música Sacra durant disset anys en el papat de Benet XVI, en posa un exemple paradigmàtic: «La del Roser s’aplica igualment a molts d’altres, com els de Sant Valentí, a Sant Martí Sesgueioles, l’Anoia, potser com una mena de tonada passe-par-tout. Hi ha unes quantes melodies tipus escampades pel territori, amb les corresponents variants. Una d’aquestes, aplicada a una mètrica més aviat excepcional, que alterna els versos de 8 síl·labes amb els de 4, és la dels Goigs de Santa Llúcia, bellíssims».

Recomanacions

Preguntat per altres recomanacions, destaca per bellesa musical els Goigs de la Puríssima de Mn. Lluís Romeu, i per l’emoció de sentir cantar el poble en pes els del Sant Crist d’Igualada, del mestre Lluís Millet, a la basílica de Santa Maria el dimarts de Pasqua, festa anyal del Sant Crist. Prenguin nota.

Miserachs també és compositor de música sacra i ha estat vinculat a institucions de molt de nivell. Sobta que s’hagi preocupat de gèneres populars, o cooperat amb els afamats Pastorets de Calaf creant una partitura pròpia per a aquest drama nadalenc. «Si un autor clàssic va dir que, essent home, no hi havia res d’humà que no li interessés, jo tinc almenys tres raons per interessar-me pels goigs, caramelles, pastorets, sardanes i música de cobla: que sóc català, que sóc sacerdot i que sóc músic. Tres funcions que procuro exercir amb el cap i el cor».

El Valentí, també canonge honorari de la catedral de Tarragona, és un enamorat de la religiositat del Migdia d’Itàlia, amb ciutats senyeres com Bari, allà on Sant Nicolau té la basílica, o Matera, on Passolini enregistrà la seva “Passió”. Explica que «té molt parentiu amb l’espanyola, sobretot del sud: maradedéus vestides, emperrucades, processons, carros triomfals... És preciós». Per això hi torna tan com poc, i s’empelta d’una sensibilitat molt ancestral que, de ben segur, ha contribuït a conrear un treball híbrid entre allò més popular i allò més erudit.