Si sortim de la Fatarella pel carrer dels Molins en direcció a Sant Francisco, trobarem, a menys de tres-cents metres del poble, l’ermita de Sant Pau ermità. La primera vegada que hi vaig passar no em vaig adonar del relleu que hi ha a la dovella central de l’esglesiola. Hi ha representada una palmera, un corb i tres pans. Una palmera a la Fatarella?, ens preguntem. Tot té explicació. Sant Pau ermità vivia al desert i s’alimentava dels dàtils que li donava una palmera. Quan l’arbre no tenia fruits, Déu enviava pa a l’eremita mitjançant un corb. Com diu Josep Gironès, «les pedres, a la seva manera, parlen. Només cal escoltar-les». El resultat d’escoltar les pedres és el llibre La Fatarella, pedres amb història, editat per l’Ajuntament i escrit, com no podia ser d’altra manera, per l’amic i expert en pedram Josep Gironès. Molts pobles tenen escrita la seva història segle a segle, carrer a carrer, casa a casa, però cap com la Fatarella té la crònica local feta pedra a pedra. I si no us agraden les pedres, podeu gaudir amb el nom de les cases: ca Tapet, ca la Sabatera, ca Pilaro, ca Pellissa... O també amb els noms dels carrers: carrer Alt, carrer de Baix, carrer del Centro, carrer Estret, carrer Dret, carrer Nou, carrer del Vent... un nomenclàtor a prova de vicissituds polítiques. Un nomenclàtor de pedra picada, com la gent de la Fatarella.
