Aviat es compliran 100 anys de l’existència del concepte ‘100 dies de gràcia’ aplicats a la gestió de qualsevol govern públic, sigui estatal, autonòmic o local. El primer que va encunyar aquest terme fou el president Roosevelt l’any 29 a propòsit de l’anomenat ‘crac del 29’ quan l’economia americana havia fet fallida i la crisi s’escampava com taca d’oli per tot arreu. Va demanar un respir a la societat i li van concedir.
Aquesta gràcia no consta en cap protocol, però ha acabat integrant-se en la cultura política actual. La litúrgia d’aquesta mena de fair play té dues parts: en la primera es dona un temps als guanyadors per organitzar el seu govern, i en la segona s’anuncia el que realment han fet o han pogut fer i bàsicament el que faran a partir d’aleshores.
Fa anys, en l’àmbit local, érem els periodistes els que anàvem a preguntar a l’alcalde i als regidors, en nom dels ciutadans, de què s’havien ocupat en el decurs del temps de gràcia; però ara les coses han canviat, i els governants, forçats a vegades pel seu entorn, organitzen una mena d’actes, que crec que no s’haurien d’anomenar rodes de premsa sinó propaganda nua i crua.
Enguany, el contingut i les formes dels primers balanços de gestió dels diferents governs municipals han estat molt diversos. Això aquells que realment els han fet, perquè la majoria han considerat que millor no parlar-ne. Dels que han xerrat en tinc alguns exemples; a Barcelona, l’alcalde Collboni ha dit que el que han fet ell i els seus regidors ha estat continuar la majoria dels projectes de l’anterior equip (només faltaria, ja que ell en formava part) i que ara per ara tenia al cap noves idees, les quals no va concretar; això sí, per demostrar que anava per feina, va manifestar que s’esforçaria en tres temes: neteja, seguretat i habitatge.
A Badalona, el Sr. Garcia Albiol, per demostrar que és un home d’ordre, ha blindat normativament la Policia Municipal enfront dels ocupes, suposo que com a primer pas dels desallotjaments que vindran. Tot seguit ha dit que ha parat això de les zones de baixes emissions (ZBE) i que la inversió més important realitzada fins ara, i en la que ha gastat quasi dos milions i mig d’euros, ha estat la destinada a climatitzar les dependències municipals, ja que, penso jo, els funcionaris municipals devien haver passat molta calor aquest estiu (vaja, com tothom!).
A les nostres contrades, la cosa ha anat una mica més seriosa. El nou alcalde de Tarragona ha aprofitat aquests cent dies per veure què hi havia a la caixa, i ha descobert, amb gran sorpresa, que l’únic tangible que contenia eren les teranyines; dit d’una manera més correcta, que l’Ajuntament estava en fallida, i anunciava que calia augmentar totes les taxes de manera considerable (més de dos dígits) per a fer una mica de caixa i sobreviure.
A Reus sembla que la situació és més bona. Tinc la sensació que l’equip entrant, a banda de fixar-se uns bons sous i nomenar molts assessors, ha recorregut al discurs genèric dient algunes evidències: que situaran les persones al centre de la seva activitat (com a reusenc em tranquil·litza!), i que impulsaran l’economia i treballaran per fer una ciutat sostenible, un concepte que encara no sé què vol dir, però que promet molt.
Crec que en general els nous governants es podrien estalviar trencar-se la closca per al final no dir res. Jo els proposo una cosa més simple: primer, explicar els acords reals de govern, el repartiment de responsabilitats i de què s’ocuparan els assessors; en segon lloc, informar els ciutadans de com han trobat l’Ajuntament, però no solament la caixa, sinó també els projectes en curs, els crèdits i els deutes. Finalment, ens haurien de manifestar quan estaran en condicions de presentar-nos un pla en què s’expliqui clarament i amb humilitat el que pensen que poden fer en els quatre anys que els resten. És una cosa simple, però no fàcil, ja ho sabem; però penso que parlar seriosament als administrats, dient el que es pugui o el que s’hagi d’explicar, valoraria molt la feina que fan i la seva credibilitat pública. I a fer Tiktoks i Instagrams i altres comunicacions recreatives hi podrien dedicar els caps de setmana, per explicar-nos aquestes apassionants visites que fan a les costellades populars o a les maratons de barri. Una cosa sí que cal dir també: en cas que conciliïn, haurien de fer-ho a les tardes i les nits d’entre setmana.
