Xavier Amorós ens ha deixat als 99 anys. Potser algú dirà que viure quasi un segle és molt, però en el cas del Xavier qui sap, potser és poc i tot. Un home de la seva vàlua intel·lectual, humana i personal qui sap si necessitaria dues vides (o més) per explorar i mostrar tot el seu potencial interior.
Haig de dir, a títol personal, que em costa situar-lo en el temps, ja que el recordo des de sempre. Era un bon amic de la meva mare i per això no era estrany que a casa es parlés d’ell o bé trobar-lo pel carrer o a Les Amèriques.
Més endavant, quan vaig començar a entrar en l’univers del periodisme cultural i en el de la literatura es va anar convertint en un referent i en una presència constant. Sempre disposat, sempre atent, sempre amable, sempre docte i sempre savi, una combinació complicada de trobar i que ell practicava sempre amb un somriure. Fos política, fos literatura, fos societat o fos senzillament un intercanvi de temes personals, conversar amb ell resultava un plaer intens i immens que, afortunadament, es podia repetir amb tota freqüència.
Al llarg dels anys va anar atresorant tota mena de reconeixements i de guardons, tots merescuts i sense cap discussió (que jo sàpiga no tenia detractors ni mai vaig trobar ningú parlant malament d’ell, la qual cosa ja dona una idea molt real del seu tarannà) però a mi sempre em va fascinar el fet d’haver guanyat el Carles Riba del 1964 amb Qui enganya, para, amb tres poemes que, especialment, em tenien el cor robat, Temps estranys, Nocturn a la casa-bloc i No trenqueu avellanes amb les dents. Després va dir que ja no tenia res més a dir en matèria de poesia i va deixar d’escriure poemes, tot i que anys més tard es va publicar Poemes inèdits (1940-1959) i que la seva obra completa es pot trobar als volums que va editar l’Ajuntament de Reus.
Autor de narrativa, de teatre, d’assaig, el Xavier era un pensador obert i gens dogmàtic, afable i capaç d’exposar la duresa de postguerra amb una prosa encantadora. Els seus escrits lligats a la memòria i al record i, sobretot, els seus articles, que publicava a tot arreu on li demanaven com una mostra més de la seva infinita generositat, han acompanyat diverses generacions de reusencs amb una puntualitat, una precisió i una habilitat envejables. Suposo que una de les coses que més trobarem a faltar és veure la seva signatura en articles d’aquells que sempre llegies abans que qualsevol altra cosa.
Intel·lectual de la vella escola, li agradava escriure a mà i enviar cartes o notes.
En conservo unes quantes i també llibres dedicats i sempre que penso en Xavier Amorós em ve, com una associació directa, la seva cal·ligrafia pulcra, neta, elegant i la seva signatura amb aquella X que s’enlaira amb força cap a l’infinit i la A que era una mena de cercle embolcallador, una mena d’abraçada que et mantenia aferrat a la seva realitat, al seu afecte a la seva personalitat.
Suposo que podria parlar de la seva obra, però és molt millor recomanar que es llegeixi, que qui vulgui saber com eren el cor i l’ànima d’Amorós es capbussi sense cap prevenció en qualsevol dels seus escrits, de tots els gèneres que va conrear amb passió i excel·lència i no se sentirà gens decebut.
A més d’un savi, el Xavier era honest, estrictament honest, i, de la mateixa manera que en lloc de repetir-se fins a la basca com haurien fet molts aprofitant l’èxit, va deixar d’escriure poesia quan va considerar que no tenia res més a dir, tots els seus escrits tenen aquest fil interior fet d’absoluta honestedat. Des d’una novel·la a un article destinat a un gratuït setmanal, la ploma de Xavier Amorós no va trair mai aquest respecte quasi místic pels seus orígens, per la seva terra, per les seves conviccions i pel seu ritme interior i això el converteix, sens dubte, en un escriptor que cal mantenir viu, que cal llegir i que cal reivindicar costi el que costi.
Ara feia un cert temps que no el veia, però sabia que hi era, com un far, com un recer, com un port on anar si els vents no bufen bé.
Xavier, em vaig assabentar de la teva mort per les xarxes socials i em vaig quedar quiet, pensant en les moltes xerrades que havíem mantingut, en l’amistat que ens vas regalar a la meva mare i a mi i en aquella signatura amical i serena com tu i notant com una llàgrima fugissera em relliscava galta avall.
Et trobaré a faltar, mestre i amic!
