La memòria és capritxosa. Els nostres records d’infantesa, allò que conservem al llarg dels anys en un calaixet del nostre cap, no segueixen cap patró lògic. Són postals, moments, dispars i inconnexos, als que recorrem de manera recurrent quan algun fet ens hi connecta.
Dels records que més frescos conservo de la meva és un dia que el meu avi em va portar a una manifestació dels pagesos. Era a Vilallonga, i tallaven la carretera cremant pneumàtics per protestar perquè l’avellana turca estava rebentant els preus i, per conseqüència, també la ja precària situació de la pagesia de la zona.
Han passat 30 anys i tot plegat és com si fos ahir. Literalment. Tres dècades després, aquella reivindicació no només continua vigent, sinó que se n’hi ha afegit d’altres que han portat els pagesos novament a dir prou. Un prou que els últims dies ha agafat forma de protesta contundent, només superada per l’empatia i comprensió amb què ha reaccionat la resta del país, que ha entès les seves queixes i s’hi ha solidaritzat. Exemple en són els icònics aplaudiments dels barcelonins la setmana passada mentre els tractors entraven per la Diagonal.
Tenen la força de la raó –perquè les seves reivindicacions són justes i perquè continuen sent imprescindibles per la nostra subsistència personal i col·lectiva– però, sobretot, tenen la raó de la força. I això és el que és realment important, en un moment en què l’únic real i veritable és allò que té prou força per imposar-se.
Com passa amb els taxistes, que quan volen aturen els seus cotxes i bloquegen la circulació per Barcelona. I així fins que els escoltis. Doncs ara ves tu i comença a treure tractors, valent. De la Jonquera, de l’AP-2, del port de Tarragona, de Mercabarna o de l’Aldea. Un dia cadascun o tots a la vegada. Perquè part de la força recau també en ser presents arreu i a tota hora. I de forma completament imprevisible. I és gràcies a aquest poder, i no a la justícia de la seva demanda, que el seu cas s’ha situat, ara sí, a primera línia de l’esfera política i mediàtica.
Un gran poder
Comporta una gran responsabilitat. Ho deia aquell filòsof d’estètica aràcnida i farien bé de tenir-ho en compte. El gran risc del moviment és que la seva força pugui ser instrumentalitzada. Ja ha passat a l’Estat, on portem setmanes veient com Vox intenta fer-se seu el malestar pagès. Al camp català, l’extrema dreta és residual, però han fet bé marcant distància amb el moviment espanyol deixant de ser la ‘Plataforma 6F’, com a la resta de l’Estat, per erigir-se en ‘Plataforma pagesa’. Totes dues plataformes, però, es trobaran el dia 21 manifestant-se conjuntament a Madrid. El repte de distanciar-se’n mentre comparteixen espai, temps i malestar encara serà més gros.
Reconeixement i respecte
Com el record dels pneumàtics cremant a Vilallonga, els meus dies a l’avellana, l’oliva o regant el planter ja són història. Soc un de tants que ha fet del tros només un record nostàlgic. Però altres, malgrat tot, que no és poc, continuen lluitant perquè mantenir viva la terra sigui, com a mínim, una feina digna. I evitant que la nostra contrada acabi sent una gran esplanada metàl·lica en forma de gran placa solar. No sé si em llegiran, però que aquestes línies serveixin com a sincer homenatge. Gràcies, Ester, Joan Pau, Sergi, Xavier, Roger i tants altres que lluiteu aquests dies a les carreteres i cada dia al tros. Tant de bo us en sortiu.
