El dia 11 de maig tindrà lloc, a la ciutat sueca de Malmö, la gran final del Festival d’Eurovisió. Segons la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que n’és l’organitzadora, l’any passat el festival va tenir una audiència de 162 milions de persones. A Espanya la final la van veure 4,8 M d’espectadors.
Des del 2022 Rússia no pot participar en el Festival: el mateix dia de la invasió d’Ucraïna, i després que Ucraïna i d’altres països en reclamessin l’expulsió, l’organització va decidir excloure-la basant-se en els valors de la UER, entre els quals la protecció de l’herència cultural europea i garantir la diversitat cultural per promoure la tolerància i la solidaritat.
Enguany, després de set mesos de bombardejos sobre la població civil de Gaza i de més de 34.000 persones assassinades, el 70% dones i criatures, la representant d’Israel participarà en el Festival d’Eurovisió. La doble moral de la UER i de les radiodifusores que en formen part, entre les quals Radio Televisión Española, queda, doncs, més que demostrada. O potser, en realitat, és que els ‘valors’ que diuen que defensen no tenen una validesa universal.
Potser per «protegir l’herència cultural europea» entenen acceptar l’ultranacionalisme que justifica neteges ètniques i mantenir la mirada colonial que deshumanitza els pobles ocupats (que d’això, a Europa, en tenim tradició), potser «promoure la tolerància i la solidaritat» vol dir tolerar els genocidis si els cometen aliats i la solidaritat ben entesa no és amb les víctimes sinó amb qui et surti més a compte.
Després de set mesos de bombardejos sobre la població civil de Gaza i de més de 34.000 persones assassinades, Israel participarà en Eurovisió
De fet, no resulta sorprenent, perquè és exactament el mateix que ha estat fent la Unió Europea i els estats que en formen part. Sí, ja sé que la UER no depèn de la Unió Europea, i que RTVE és un ens ‘autònom’ que no depèn del govern espanyol (encara que viu dels nostres impostos). Se suposa que tampoc la Unió Europea depèn dels EUA però al final tots, o fan el mateix, o són incapaços de fer res.
De sempre, els estats (i la gent) han justificat la seva passivitat davant dels genocidis al·legant ignorància. Sovint pretextar ignorància o difondre mentides o mitges veritats era una manera d’amagar-ne la complicitat. Ningú, ara, pot escudar-se en el desconeixement, tots tenen a l’abast l’informe sobre Gaza de la relatora especial de la ONU, i tothom, absolutament tothom, ha pogut veure les imatges esfereïdores de mares plorant els seus fills, nens morts, nens mutilats, nens famèlics en un país destruït. Si no les han vist per les televisions (les mateixes potser que envien representants a Eurovisió) les han pogut veure per les xarxes socials. 142 periodistes han pagat amb la seva vida a Gaza perquè n’estiguem informats.
Hem vist la gent, amb més sentit de la justícia que el seus governants, protestant al carrer. Hem vist els estudiants americans plantant cara a les polítiques del govern dels EUA i resistint la repressió policial. Hem pogut distingir, entre totes, les veus nítides i valentes d’ancians supervivents de camps d’extermini i de descendent de víctimes de l’Holocaust clamant: «No en el meu nom, no en el nom dels meus morts».
Participar en el Festival d’Eurovisió és, per a l’Estat d’Israel, una operació propagandística. És demostrar davant del món la seva impunitat. Si ni la Unió Europea de Radiodifusió ni els països que hi participen tenen la decència d’excloure l’Estat d’Israel del Festival d’Eurovisió, que no comptin amb nosaltres per blanquejar el genocidi. Apaguem la tele. #ApaguemEurovisió.