Durant molts anys els turistes eren els altres. Els que cada estiu venien a omplir platges, càmpings, restaurants, hotels... i, també, algun museu. Després, amb el progrés econòmic, nosaltres també ens vam convertir en turistes. I si ho vam aconseguir fou gràcies, en part, als beneficis que el turisme ens havia aportat durant decennis. Cal recordar-ho en els temps difícils. I, posats a fer memòria, voldria compartir quatre retalls de la meva.
Valls, anys seixanta. Milers de cotxes de francesos, alemanys, holandesos, belgues... circulaven, camí de la costa, per les muralles de Valls que, aleshores, feien també de carretera. L’espectacle començava a finals de juny i s’allargava tot l’estiu, fins que tornàvem al col·legi. Pel meu germà i per mi era un dels grans entreteniments de l’estiu. La terrassa de casa donava a la muralla i ens arrepenjàvem a la barana durant hores veient passar cotxes de models i colors que aquí no existien. Era com la desfilada d’un altre món, una forma de fer volar la imaginació en aquella Espanya on dominava el gris.
A ulls de dos nens, els millors moments eren quan passaven cotxes descapotats, el que permetia veure personatges que semblaven d’un planeta més fascinant que el nostre. En els anys seixanta, el franquisme necessitava els turistes, però a la vegada significaven portes obertes a les llibertats que venien d’Europa i posaven en evidència la dictadura. Va ser llavors quan va néixer el ‘model turístic’ que va destrossar la costa per l’especulació urbanística que propiciava el règim i que, encara ara, prima la quantitat sobre la qualitat.
Cambrils, anys vuitanta i noranta. Des de principis dels anys vuitanta vivíem a Barcelona, on el turista era una espècie quasi inexistent. Passàvem totes les vacances a Cambrils, que s’havia convertit, amb Valls i Barcelona, en la nostra ciutat. Coneixem el Cambrils íntim del Nadal i el dels carrers a vessar els cap vespres d’estiu. I la veritat és que els dos tenen el seu encant, però el que més ens va sorprendre és l’actitud de servei cap als visitants que es respirava entre els cambrilencs. Conscients que el turisme és la seva gran font de riquesa, a l’estiu la prioritat és atendre al visitant. Després ja vindrà el llarg hivern per descansar.
Hem necessitat la pandèmia de coronavirus per enyorar els turistesEm recordava quan els estudiants convivíem amb famílies de la pagesia en el temps de la verema o de plegar avellanes. Per nosaltres era una experiència humana molt positiva i, també, una forma de guanyar uns diners pel curs que començava. Per ells, pels pagesos, eren dies vitals, els que donaven sentit a l’esforç de tot l’any. Dies molt durs des del punt de vista físic, però, al mateix temps, de satisfacció compartida pel fruit de tant treball. Aquesta percepció també l’he sentit entre els cambrilencs durant la ‘temporada alta’.
Barcelona, inicis del segle XXI. Històricament els turistes passaven de llarg de Barcelona. Però el 92 ho va canviar tot. Bé, els Jocs Olímpics i els vols de baix cost. De cop, Barcelona es va convertir en un dels destins turístics més atractius del món. Els barcelonins es van sentir envaïts i, com una taca d’oli, els pisos turístics es van estendre pels barris a partir del centre de la ciutat. Disparant el preu dels lloguers.
La concentració de milers de turistes alterava la vida de barris com el Gòtic o la Sagrada Família i els barcelonins renunciaven a espais com la Rambla o el Port Vell. La sensació era que el turisme aportava molt a la ciutat, però que només uns rebien els beneficis, i la resta, els inconvenients. Potser ara, la pandèmia ha modificat aquesta percepció i els barcelonins tenim un sentiment agredolç: Hem tornat a gaudir amb calma d’espais que sempre estaven saturats però, a la vegada, sabem que la ciutat, sense turistes, serà molt més pobre. Que necessitem alternatives econòmiques per no dependre tant del turisme.
El món de la pandèmia, any 2020. Estem aquí, al mig de la pandèmia, a Valls, a Cambrils, a Barcelona, al món sencer. I no venen turistes, ni nosaltres podem ‘fer el turista’. Potser és el moment de reconèixer que els visitants mai han estat el problema. Tot el contrari, ens han portat prosperitat i ens han obert la ment. Hem necessitat una pandèmia per enyorar als turistes i per fer valdre el treball de tots els que, com els cambrilencs, es desviuen per ells.
* Periodista. Josep Carles Rius, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE i ‘Público’, entre altres mitjans.