Avui els parlem del Chartreuse. No ho farem des del punt de vista consumista, prou polèmic, sinó des del vessant de les famílies tarragonines que tingueren una estreta relació amb la destil·leria a la nostra ciutat. És el cas de la Laia Cunillera Figueras, alumna del Vedruna Sagrat Cor que ha realitzat un treball de recerca sobre el que ella defineix com «una història d’amor» entre la Chartreuse i Tarragona.
Nascuda el 2000, les seves arrels familiars estan íntimament relacionades amb la fàbrica de la plaça dels Infants. Tres generacions al voltant del rebesavi, el besavi i l’avi hi van treballar. Aquest fou el desencadenant de la tria del tema d’estudi, tutoritzat per Hugo Macías.
En parla de la història, seguint el fil d’Enric Olivé, i del col·leccionisme, de la mà d’autèntics fans com Josep Canals, d’una nissaga que fa 50 anys que atresora ampolles i objectes relacionats amb el licor, o Eduard Seriol, de la pastisseria Rabassó.
La Chartreuse assajà sense èxit el món de la infusióLa part més suggerent i inèdita són les aportacions extretes de les entrevistes de les persones que van tenir-hi una vinculació directa, documents excepcionals que descobreixen aspectes per completar els camps treballats per altres.
Fonts directes
Sabem que a l’interior de la fàbrica vivien treballadors, com explica l’Anna Maria Bru, vídua d’Antoni Solé, qui en fou un dels directors. Ella s’hi instal·lava el 1966. La Laia compta amb el testimoni dels germans Montserrat, Lluís, Mercè i Joan Solé Fa, nebots de l’Antoni i de Josep M. Solé, qui també l’havia comandada. Expliquen que no sols hi van viure sinó que hi van néixer, perquè, a més, el seu pare n’era l’encarregat.
Emergeixen detalls curiosos sobre el procés d’elaboració. La Mercè concreta que alguna de les herbes emprada pels cartoixans procedia del conreu a la mateixa fàbrica, o que els sacs en què arribaven les importades de l’estranger «portaven un codi perquè no se sabés què hi havia dins».
El Joan rememora el primer filtratge del licor realitzat amb mànegues pels treballadors. «Una vegada estava colat, quedaven els petits trossets de matèria de les herbes, que s’havien de penjar al carrer de la Carbonera perquè s’eixuguessin, i s’estenien amb uns fils dobles».
Allí l’olor característica era la de «Chartreuse concentrat», expliquen els germans Solé , «una olor de les que es recorden tota la vida».
El mateix Joan relata que «la primera fase d’envelliment era de repòs; la segona es feia sota la teulada de la fàbrica ... en tines de roure rus d’uns 600 litres». I continua: «Durant aquesta etapa el licor, que havia de suportar temperatures extremes, respirava. Finalment, al cap de 18 mesos i de 24 o 28 mesos, respectivament, ja es podien embotellar el Chartreuse groc i el verd».
Una altra de les facetes d’aquelles instal·lacions foren les visites turístiques iniciades cap als anys 70, que un servidor havia experimentat. La Laia entrevista l’Anna Maria Solé Ramos, filla d’un director –Josep Maria–, i que n’era la guia. Descobrim que «hi abundava el turisme francès, belga, anglès i alemany». En canvi, «no hi ha referències de gaires visites d’entitats o persones tarragonines».
A més, la Laia s’ocupa de la decadència de la destil·leria. El seu avi Josep, qui treballà tres anys com a comptable, n’apunta la matèria primera cara, la crisi del petroli de 1973, els «dos grans competidors que eren el Licor 43 i el Calisay, l’elaboració dels quals era més barata», i alguna operació fallida per abaratir costos. Així el «germà Juan... va fer una maceració amb plantes que donessin el color groc al licor sense la necessitat de posar-hi safrà, ja que comprar-lo era massa car». Memòria oral dels avantpassats curosament recol·lectada per la joventut.
