El català, un idioma en perill d’extinció

Això de ser català cansa una barbaritat. Si almenys servís per guanyar punts de cara a l’eternitat, encara, però de moment només genera immensa fatiga. El meu barri de residència, el Poblenou barceloní, ha viscut una tremenda transformació en poc temps. Gentilesa d’algun dissenyador d’aquells que idea meravelles i no sap calcular-ne les conseqüències amb l’excusa de posar Barcelona al mapa. El lloc que fou la Manchester catalana segons definició d’en Cambó s’ha transformat en el 22@, districte copat per multinacionals i ple de gent de mitja Europa i part de l’estranger disposada a gaudir de la proximitat de la platja, els amplis passejos, la meteorologia envejable, la gastronomia i la rècua habitual de tòpics.

Tanta sofisticació només ha comportat una gentrificació espantosa: els nets d’aquells obrers d’antuvi han de tocar el dos perquè el barri està car com el foc i colonitzat per una allau de gent imprevista, ben forana a l’ecosistema habitual. I si no t’agrada, t’aguantes. O te’n recordes de la Colau i la seva família, que sembla l’esport preferit de bona part dels barcelonins en els darrers anys.

Doncs bé, al que anàvem, a banda de foragitar el teixit social i els petits comerços posant-hi restaurants per a turistes, també s’hi han instal·lat boulangeries. Un forn de pa, però en francès, que fa més fi i cosmopolita. Cada cop que hi vaig, mentre contemplo la feinada i servitud de les dependentes per entendre’s en anglès amb la clientela, mantinc el meu idioma per allò d’evitar que es perdi en vida pròpia. Demano això i allò com s’ha fet tota la vida i les noies, totes vingudes de fora, m’acostumen a regalar algun producte. No creguin que els hi caigui especialment bé o siguin així d’eixerides.

A còpia d’anar-hi m’he adonat de la realitat: Servidor deu ser l’únic que se’ls adreça en la ignota llengua dels aborígens, allò que deuen sentir un parell de cops al dia i prou. Un català que els deu semblar excentricitat o quelcom tant en desús i perill d’extinció com els dinosaures. Els hi fa gràcia aquest home, servidor, tan estrafolari, entestat en parlar quelcom inintel·ligible.

I encara sort, que hi ha altra gent, i en dono fe, que fins i tot es posa bel·ligerant quan sent que algú encara parla l’idioma propi en la que un dia i durant segles va ser la capital del país.

Dies enrere, ja que venen eleccions municipals i s’ha de fer el paperot a la recerca de vots, aquest ajuntament tan refractari a la pròpia identitat, tan mesell amb el sistema que els hi procura la paga, va publicar un informe devastador. Els faig cinc cèntims: El català no és majoritari a cap districte de Barcelona. A la meitat, el seu ús no arriba ni a la quarta part i en el cas de Nou Barris, es queda en un paupèrrim 5%.

No hi ha espai per l’allau d’arguments i retrets que podríem esgrimir, ens els estalviem. Tampoc ens abelleix rendir-nos i felicitar els que, de fa segles, han perseguit sense la sort actual aquesta desaparició de l’idioma, amb tot el drama que comporta pels nadius. Aquells ben conscients que perdrem la identitat el dia que perdem la llengua són prop de sortir-se per fi amb la seva.

Ja que la nostra causa no té aliats, segons proclamava Lluís Companys fa un munt d’anys, fora bo que els catalans comencéssim a batallar en defensa del dret més bàsic abans no desaparegui la parla. No podem delegar tan ingent tasca en un govern rendit i dedicat només als interessos dels seus acòlits. Ens ho podem prendre amb bon humor, posant-hi ironia com a calmant, però rebem de totes bandes, alienes i pròpies, i estem indefensos.

Quan fins i tot el Defensor del Pueblo espanyol assegura que li preocupa la situació del castellà a Catalunya, senyal que ha triomfat la seva propaganda devastadora i ens queda poc a dir. Només hi ha un camí, personal i col·lectiu, com a porta de sortida, però avui el vivim en hores baixes com utopia inabastable. No creiem que això de les dependentes de la boulangerie passi enlloc del món. De tanta renúncia i covardia, no ens queda ni el dret a mantenir la nostra llengua.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.