La història és cíclica i els actuals titulars sobre l’escassetat de l’aigua són un déja vu per a molts lectors: «La sequera dels anys 80 va ser tan greu que vam haver de portar aigua a Reus des de Móra en tren i des de Mallorca en vaixell». Ho explica Ricard Massot Punyed, que va col·laborar en la creació del Consorci d’Aigües de Tarragona el 1985 i del minitransvasament del riu Ebre, finalitzat el 1989, que va acabar amb el malson al Camp de Tarragona que obligava les famílies de Reus a tenir les banyeres de les cases plenes d’aigua.
Ricard Massot creu que «l’aigua és un bé públic i hauria de pagar-se a preu de cost. Quan vam crear la societat Aigües de Reus el 1990, amb el que pagaven els consumidors vam substituir les canonades per anul·lar les fuites, vam construir tres grans dipòsits a la carretera d’Alcolea, de la Selva i al Pere Mata, i vam arreglar centenars de comptadors avariats». Per això està en contra del que anomena el «gran negoci de l’aigua», que ha portat algunes concessionàries, com ara Aigües de Barcelona, a convertir-se en multinacionals que s’expansionen internacionalment en lloc de mantenir o abaixar el preu de l’aigua: «si no cobressin l’aigua a un preu superior al del cost, en comptes d’invertir en arreglar les fuites, per exemple, no haurien tingut capital suficient per invertir fora del propi servei».
Massot va ser enginyer municipal de Reus a partir del 1974, però ja treballava en la gestió pública de l’aigua des del 1971. Coneixia la històrica manca de recursos hídrics a la zona, que havia fet que ja el 1897 un grup de prohoms s’organitzés per a construir el pantà de Riudecanyes (1918), ampliat amb el de Siurana (1972), i també que als anys 30 s’obrís a Reus la primera depuradora de tot l’Estat, El Molinet. Quan també el 1972, el Ministerio de Obras Públicas va encarregar el projecte d’un aqüeducte entre l’Ebre i Barcelona, amb una canonada de 168 km, a les Terres de l’Ebre s’hi van oposar frontalment. Però llavors, explica: «revisant els canals dret i esquerre del riu, es va veure que es podien evitar les fuites i transvasar al Camp de Tarragona, pagant, fins a 4 m3/s d’aquesta aigua que fins llavors es perdia. Amb la Llei del 1981, va néixer el minitransvasament». Per als qui no hi entenem, quatre metres cúbics per segon d’aigua equivalen, en un any, a 21 pantans de Riudecanyes plens!
La bona notícia és que amb els anys, assegura l’enginyer, la indústria del Camp ha anat consumint una part de l’aigua depurada de Tarragona ciutat en lloc de consumir la del Consorci i llençar-la després al mar, i dels 4 m3/s que la Confederación Hidrográfica del Ebro, CHE, concedeix al Consorci d’Aigües de Tarragona, CAT, només se’n consumeix una mitjana de 3 m3/s. Així doncs, proposa que tot aquest sobrant es podria transvasar puntualment a Barcelona i s’acabaria temporalment el problema de l’escassetat al cap i casal:
«Per facilitat i solidaritat és més lògic portar l’aigua a Barcelona des del CAT, de la part que a cada moment no s’utilitzi, que portar-la tota des de Marsella». De nou, una bona gestió del cicle de l’aigua. I qui ho suggereix va ser director gerent del CAT entre 2004 i 2009.
