Legions d’ineptes o els records d’un periodista memorable

Agustí Calvet, que va fer servir el pseudònim de Gaziel, fou un periodista i escriptor que resta oblidat majoritàriament per al gran públic, tot i tenir una obra escrita que frega l’excel·lència.

Ell, com sol ser habitual a casa nostra, té un record i reconeixement literari exigu. Fins i tot i fins fa no gaire, el seu nom era encara tabú en un diari de molt de prestigi de la capital.

Ell en fou director. Però a causa d’un un seguit de moments vitals i laborals profundament desagradables, tot va acabar com el rosari de l’aurora. Ho podeu llegir en un dels seus llibres, que encara ara fereix moltes susceptibilitats.

Tanmateix, ha estat rehabilitat; cosa que no ha succeït amb Joan Puig i Ferrater, el qual, en la seva novel·la “Servitud”, també en deixa anar de grosses (no tant com les que va dir Gaziel) i, en canvi, el nom de l’escriptor selvatà, encara fa certa basarda de pronunciar.

Aquest estiu, si podeu, no deixeu de llegir les, per a mi, dues grans obres de Gaziel: “Meditacions en el desert”, un dietari de com algú que espera que els aliats alliberin Espanya de Franco i es va adonant de com les esperances queden esvanides pels interessos polítics.

L’altra gran obra que crec imprescindible és “Tots els camins duen a Roma” unes memòries que comença a escriure als 70 anys i que, malgrat algun barbarisme del tot perdonable, és una delícia literària.

Aquí trobem la Barcelona d’un Agustí Calvet acabat d’arribar del seu sant Feliu de Guíxols natal. Una Barcelona amb les legions d’ineptes que solen abundar a les grans ciutats. Ara, ja, també, en els pobles més petits, perquè tot allò dolent, s’encomana més de pressa que la bondat intrínseca.

Ell mateix ens mostra com, malgrat el pas dels anys i dels canvis generacionals, la indisciplina i el “tant-se-me’n-fotisme” del barceloní sembla ser un mal endèmic.

Explica Gaziel en les seves memòries allò que succeïa a finals del XIX en un tren que anava de plaça Catalunya a Sarrià pujant pel carrer Balmes. Un mirall del desgavell que continua existint avui, però amb d’altres formes i colors.

Amb la finalitat que la gent no prengués mal, van col·locar al costat de les vies unes barreres de fusta amb tires verticals i travessers que les barraven horitzontalment.

Què feia el barceloní d’antany? Doncs “amb tot el cinisme”, amb paraules seves, les saltaven tant si venia el tren com si no. Fins i tot, en temps de fred, arrencaven la fusta i se l’enduien cap a casa per a escalfar-se.

Era tal el desordre que el tren no parava de xiular per no atropellar ningú, cosa que es veu que de tant en tant succeïa amb les lamentacions habituals.

És el famós deixar fer fins que hi ha la desgràcia. Cosa molt nostrada i que demostra que tot allò del seny, només va ser un invent de quatre noucentistes que es pensaven estar tocats pels déus.

Ell mateix explica com més d’una vegada, el 1896, des de Sarrià es veia l’illa de Mallorca. Ara fa un parell o tres d’anys, unes fotografies van astorar la població catalana (fins i tot n’hi va haver que no s’ho van creure) mostrant Mallorca des de Barcelona.

Estem condemnats a sorprendre’ns de les mateixes coses una vegada i una altra, sense remei. I el pitjor és que sembla que estem condemnats a cometre els mateixos errors, malgrat tot.

L’ésser humà és com un nen petit malcriat que no escolta i no vol aprendre. És més, es pensa que ell és el primer en arribar en aquest món de mones, amb més bèsties que persones.

Gaziel va ser enterrat el 1962 en un nínxol del Cementiri de Sants. Com sol passar, en acabar-se la concessió i sense família per a continuar pagant la plaça, el seu record ha desaparegut fins i tot de les làpides. Ell mateix deia que només som homes que ens belluguem per la terra, amb un nom penjat al damunt.

Sort que ens queden els seus llibres que de tant en tant es publiquen perquè, tot i ser home de dretes, el marxisme intel·lectual dominant el té per un heroi que es va enfrontar contra els del seu propi pensament. Evidentment, n’hi ha que no entendran mai res.