No descobreixo res si dic que entre Reus i el seu barri marítim, Tarragona, hi ha hagut des de sempre una exagerada rivalitat històrica en tots els àmbits. Des de la broma fàcil i directa com la que enceta aquestes línies a qüestions de més profunditat política i social que han acabat sempre malmetent en batusses barates i domèstiques la possibilitat de crear un centre d’acció que, d’alguna manera, representés un contrapès a la poderosa àrea metropolitana de Barcelona.
Fa molts, molts anys que, amb diferents graus d’intensitat i de vehemència, es parla d’aquesta possibilitat, però els enfrontaments, les ganes de protagonisme i, sobretot, les desavinences polítiques que demostren una vegada més que dos partits diferents (i de vegades el mateix) no poden col·laborar mai en benefici dels ciutadans si no genera rèdits propis, han acabat avortant tots els intents teòrics i pràctics que hi ha hagut.
L’últim record del fracàs reiterat cal anar-lo a cercar al Consorci del Camp, que es va dissoldre l’any 2015 amb més pena que glòria, demostrant una vegada més que no hi havia cap possibilitat d’entesa.
Polítics i ciutadans hauran d’anar molt més enllà de les pròpies idiosincràsies
Ara, sembla que després de molts anys d’estires i arronses, amb Sandra Guaita a l’alcaldia de Reus i Rubén Viñuales a la de Tarragona, tots dos emparats sota les sigles del PSC, es vol tornar a reflotar aquesta idea que, en cas de funcionar, acabaria convertint l’àrea del Camp en una estructura rica i àgil amb més de mig milió de persones i unes possibilitats immenses de créixer i de prosperar.
La idea inicial sembla que va lligada, d’entrada, a aspectes com la promoció turística, la mobilitat, la gestió de residus i la transició energètica, camps que, de reeixir, donarien peu a eixamplar la base i escampar-se a altres àmbits com podrien ser economia, industria, comerç i cultura.
Emprendre una tasca com aquesta que, d’entrada, no es preveu que sigui un camí de roses (més aviat caldrà sortejar unes quantes espines força esmolades), demana un seguit de premisses que hauran d’assumir polítics i ciutadans mirant d’anar molt més enllà de les pròpies idiosincràsies i de les personalitats definides.
I em fa l’efecte que la primera i absolutament imprescindible ha de ser la generositat. Si no s’enceta amb una mirada global que situï l’horitzó molt més enllà de les necessitats particulars de cada ciutat no hi ha res a fer. En aquest cas, la visió de conjunt és vital. Si es parteix de la base que els beneficis finals seran infinitament millors que tots els esculls que sorgeixin durant el camí, ja hi ha molta cosa feta.
Si Guaita i Viñuales són capaços de dirigir aquest projecte amb la mirada oberta i la capacitat de lideratge que els permeti transmetre il·lusió i ganes als seus conciutadans, esborrant les reticències, llimant asprors històriques i vencent totes les oposicions, interessades i viscerals, que aniran sorgint al llarg del camí, la resta, la part tècnica, tot i que complexa, poc acabar resultant fins i tot fàcil.
Els dos alcaldes ja comencen a rebre crítiques per haver gosat pensar-hi per lliure
Sobre el paper sembla fins i tot senzill, plantejar una mena de club en creixement constant on tothom s’hi vagi apuntant en funció del que pot aportar i del que vol rebre. Aconseguir la unió de Reus i Tarragona i fer que, de mica en mica s’eixampli en diferents direccions i que s’hi vagin incorporant Valls, Salou, Cambrils... pot ser una aventura complexa i que, òbviament, no es pot fer sense tenir en compte la mirada supramunicipal de la Diputació de Tarragona, presidida ara per Noemí Llauradó, reusenca i d’Esquerra Republicana de Catalunya.
I ves per on, pel que sembla, quan encara no s’ha encetat res, els dos alcaldes ja comencen a rebre crítiques per haver gosat pensar-hi per lliure, sense encomanar-se ni demanar consell a ningú.
D’entrada no semblen bons auguris, però és d’esperar que les ganes d’anar endavant trenquin aquest immobilisme (segurament interessat) d’una part de la societat i que el projecte es vagi materialitzant.
És una oportunitat històrica (i en portem unes quantes) per convertir el territori en una autèntica potència, en un gran pol d’atracció d’inversions, de negoci i de ciutadans encara que alguns sectors s’entestin encara en mantenir viu i actiu allò de la batalla entre ganxets i pelacanyes i el sempre retrògrad ¡Qué inventen ellos! d’Unamuno. Sort!
