La Xina, el comerç intraindustrial i la democràcia

Si volem entendre com la Xina ha arribat on ha arribat, és important retenir dues dates claus. Els anys 1978 i 2001.

L’any 1978, Teng Hsiao-ping, després d’expulsar del Partit Comunista Xinès a l’anomenada banda dels quatre (la vídua de Mao i tres dirigents més), va endegar el procés d’apertura de la Xina cap al que es va denominar una ‘economia socialista de mercat’.

L’any 2001, després que l’administració Clinton va convidar Pequín a sol·licitar l’entrada a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), per fi se li van obrir les portes de bat a bat. Per fi, la Xina podia inundar els mercats occidentals de productes manufacturats a uns preus molt competitius. De la mà del neoliberalisme dominant de l’època, poc importaven les condicions laborals, els drets humans, el treball de nens o la llibertat dels ciutadans. En el joc del comerç tots acaben guanyant, deien les veus oficials.

No tinc cap dubte que si la Xina fos una democràcia, la pandèmia que està sofrint tota la humanitat s’hauria gestionat d’una altra manera

Des de llavors la Xina seria tractada com un país més i se li aplicarien les mateixes barreres que a la resta. Els efectes de la seva entrada en l’OMC van ser devastadors. Els Estats Units i l’Europa Occidental va perdre força industrial, les inversions de capital es van orientar cap al sud-est asiàtic, la congelació salarial va anar en detriment de les classes mitjanes, i l’estat del benestar a Europa va entrar en crisi. L’entrada de la Xina a l’OMC va donar lloc a un gran tsunami industrial. Aquí a Catalunya es va endur bona part del nostre teixit empresarial.

Posem un exemple. El 10 de desembre de 2004, la Comissió Europea va aprovar eliminar les quotes a l’exportació a tots els productes tèxtils procedents de qualsevol país membre de l’OMC. I a partir d’aquell moment, la Xina va trobar les portes obertes per envair les botigues occidentals de tota mena de productes de mitjana o baixa qualitat.

Davant del gran diferencial de costos, entre un país com Catalunya i una economia on no es respecten els drets laborals i democràtics, els fabricants de Sabadell i d’altres poblacions catalanes van haver de tancar les portes.

Els primers anys del segle XXI, als Estats Units van aparèixer també les primeres crítiques sobre les conseqüències negatives de la fugida cap al gegant asiàtic de les seves plantes industrials de cotxes, electrodomèstics, electrònica i tant altres productes manufacturats. David Autor, professor de l’MIT, va ser un dels primers en denunciar els efectes negatius de la fugida d’empreses sobre el benestar dels treballadors nord-americans. No només dels treballadors no qualificats, sinó cada vegada més dels qualificats. Ara el mercat de treball dels Estats Units es troba en una situació més delicada que l’any 2001, quan la Xina va entrar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

A aquestes altures el comerç internacional no es pot permetre que la Xina continuï sent una dictadura. Per què? Doncs, perquè l’economia neoliberal, tan amant de les dictadures -Brasil, la Xina, Vietnam, etc.- té al cap un model de comerç interindustrial, mentre que ara el model del comerç és intraindustrial. Vejam.

Fins als anys setanta del segle XX, predominava el comerç interindustrial entre el nord i el sud, per exemple els Estats Units importaven de la Xina teixits a canvi d’ordinadors. En aquest escenari, la competitivitat de la Xina està en els baixos costos salarials, i al país importador de teixits ja li va bé un sistema no democràtic per reprimir els treballadors.

A partir de la recessió de 2008, el gegant asiàtic fabrica pel seu compte automòbils de gamma mitjana-alta, mòbils Huawei 5G, trens d’alta velocitat, avions comercials, etc. Els Estats Units i la Xina ja no comercien teles per cotxes, sinó mòbils per mòbils, cotxes per cotxes, trens per trens.

Avui estem en un model de comerç intraindustrial, on no importa tant el cost de producció com la qualificació dels treballadors i la tecnologia emprada. Els Estats Units ja no compra treballadors no qualificats (tèxtil) i ven treballadors-qualificats (tecnologia), sinó que compra a la Xina cada vegada més treballadors qualificats. Ara, quan els Estats Units importa un cotxe ‘made in Xina’ de gamma alta o un mòbil 5G, està posant en perill els treballadors no qualificats i també els seus programadors, advocats, metges i enginyers. En aquest escenari, en igualtat de condicions econòmiques, la dictadura sempre tindrà les de guanyar.

Aquesta és la qüestió. El gegant asiàtic s’ha fet ric, llest però continua sent una dictadura. L’actual globalització salvatge no pot aplicar les mateixes regles de jocs a les democràcies occidentals, més o menys imperfectes, que a les dictadures que no respectin els treballadors ni els drets humans.

Malauradament, com estem ara comprovant. Aquestes asimetries no només afecten les relacions comercials, sinó també altres esferes de la nostra vida. No tinc cap dubte que si la Xina fos una democràcia, la pandèmia que està sofrint tota la humanitat s’hauria gestionat d’una altra manera. D’això, quan sortim d’aquesta, caldria prendre’n nota.

*Agustí Segarra, Catedràtic d’Economia Aplicada de la URV