L’estiu del tall total d’aigua

Sequera, dèficit de pluges, manca d’aigua... tornen a ser notícia, com també les seves desastroses conseqüències mediambientals, aguditzades ara pels efectes del canvi climàtic. Si bé el subministrament d’aigua per a la ciutadania i les activitats econòmiques està garantit allà on arriben les canonades del minitransvasament de l’Ebre, posat en marxa el 1989, els problemes comencen a ser seriosos per a moltes zones agrícoles i forestals, o pels municipis i regants dependents del sistema d’embassaments Riudecanyes-Siurana.

Històricament, abans de l’arribada dels cabals de l’Ebre, quan les sequeres castigaven el Camp de Tarragona, el desabastiment d’aigua es deixava sentir amb força a Reus, sotmesa sovint a episodis de restriccions, de vegades extremes, com les patides l’estiu del 1967.

La manca de pluges, iniciada ja a la primavera, va ser extraordinàriament llarga aquell 1967 i les dificultats d’abastiment d’aigua a la ciutat van tocar fons. Amb l’agreujant que es van produir en un escenari de creixement demogràfic sense precedents, que havia significat que Reus dupliqués la població en menys de tres dècades.

El crit d’alarma més ancestral i simbòlic arriba ja al mes de juliol, quan l’arquebisbe de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro, ordena que es facin rogatives per la pluja i que totes les misses incloguin oracions en demanda de la intercessió divina.

Les restriccions

Tot just mig segle després de la seva entrada en servei, el pantà de Riudecanyes està quasi buit i està clar que aquesta solució només ha resultat parcial. Ja s’han iniciat les obres de construcció de l’embassament de Siurana, però avancen lentament.

Un article publicat a La Vanguardia pel falangista reusenc Josep Maria Fontana Tarrats, ex cap provincial del partit únic i en aquest moment secretari general de la Cambra de Comerç de Madrid, resulta molt comentat. “El escamoteo del Ebro ¿hasta cuándo? El campo de Tarragona está sediento”, titula Fontana, que reclama un gran transvasament del riu Ebre com a única solució per a un problema de tanta magnitud per a Catalunya. Però el règim franquista no vol o no s’atreveix a aplicar una mesura d’aquest calibre.

Així les coses, comencen a imposar-se fortes restriccions. A Reus, les hores de subministrament es van reduint progressivament i a l’agost la situació esdevé crítica, amb només dues hores diàries d’aigua. Quan les reserves del pantà de Riudecanyes s’esgoten totalment, el subministrament passa a dependre en exclusiva dels pous municipals, que també s’estan assecant. L’Ajuntament busca solucions d’emergència, com portar aigua d’uns pous de les Borges del Camp i Bonavista, però aquestes noves concessions no permeten res més que mantenir el filet d’aigua que arriba a les aixetes de les cases durant la poca estona que dura el servei.

La ciutadania comença a fer cues a les fonts públiques per aconseguir uns litres addicionals i molts particulars que tenen pous a les seves finques donen aigua a les persones que en van a buscar.

Com que la pluja continua sense aparèixer, al mes de setembre s’arriba la restricció total. En una mesura dramàtica i sense precedents als temps moderns, el subministrament a particulars queda tallat indefinidament i els reusencs només poden obtenir aigua a les fonts públiques i als pous privats –l’Ajuntament exhorta a tots els seus propietaris a què en facilitin als veïns–.

Fonts públiques, pous i mines

Infinitat de persones, especialment dones i nens, carregades amb tota mena de recipients, s’aboquen diàriament a les fonts públiques i als masos particulars que disposen de mines subterrànies que encara brollen. Els reusencs ja no tenen cap altra possibilitat per abastir-se d’aigua.

Amb la situació al límit, la notícia més esperada cau del cel a l’octubre, quan descarreguen els primers aiguats. Els xàfecs de tardor són una autèntica benedicció, perquè permeten restablir el subministrament d’aigua entre les set del matí i les dues del migdia.

Finalment, el 9 de novembre plou a bots i barrals. La tempesta fa que rius i rieres baixin a l’ample i en pocs dies l’embassament de Riudecanyes s’omple fins a vessar, moment en què es pot restablir la normalitat en l’abastiment d’aigua.

Els llargs mesos de set i limitacions higièniques de l’estiu del 1967 romandran en la memòria col·lectiva i contribuiran que tothom comenci a assumir que una zona com el Camp de Tarragona, amb un volum de població gran i creixent i un incipient desenvolupament industrial, no pot estar sotmesa a problemes crònics de manca d’aigua, ni molt menys a situacions d’emergència absoluta com la que acabem de relatar.

Altres episodis posteriors de sequeres i restriccions al llarg dels anys setanta i vuitanta, com també els insòlits remeis aplicats, igualment ben recordats, refermaran la necessitat ineludible de trobar-hi una solució definitiva.